De ziga-zagues

Estava assegut i sentia un cori-mori profund. L'Albert parlava baix-baixet per poder sentir-lo; tot i que la Maria no parava de fer la gara-gara a la seva amiga Joana. Així, l'Albert estava leri-leri de sentir-lo, però tot era molt difícil; per molt que ho intentés davall-davall; el barrim-barram de la Maria era insuportable. Feia un nyic-nyic semblant al nyigo-nyigo que feia el cosí Enriquet quan començava a tocar el violí. Tot era d'una sensació molt desagradable, l'Albert veia a la Maria com una nyeu-nyeu; per tant, tot el que feia li semblava típic d'un baliga-balaga. Ell només volia sentir l'interior, li era igual si era del seu cor o del seu estómac, volia sentir-se! Però aquell rum-rum inacabable el posava dels nervis. Ja no aguantà més i armà un tol·le-tol·le espectacular contra la seva companya. Ho hagués pogut fer xano-xano, amb calma, explicant-se bé; però preferí fer un discurs ple d'energia, fent un poti-poti dels seus arguments, sense sentit, procurant que ella ho entengués pel desori que creava; així va crear un barrija-barreja molt tal·là-tal·lera.

I de sobte, sense avís previ... pam-pam! Dos trets al front de l'Albert. Un sicari pagat trinco-trinco per la Maria, mesos abans, havia complert la seva feina bé, no pas de nyigui-nyogui. Ella se li acostà per donar-li els diners bitllo-bitllo; però ell els refusà i li hagué de recordar que ja estava tot pagat. En el fons tenia un rau-rau interior que l'estava matant. El tanatori no era el millor lloc per fer aquestes coses. Se li acostà i li digué alguna cosa fent xiu-xiu, com si fos un joc, de mal gust, clar, però un joc en el que el gori-gori es convertia en una sardana i el zum-zum dels amics d'un mort esdevenia un gralla sonant. No era un acte amb molt de xim-xim, però s'havien passat quatre pobles i ara, davant de tothom, quedaven com uns actors que caminaven, pengim-penjam i sense cap gràcia.