Et vaig conèixer als disset, jo volia anar a la universtitat, però em vas aconsellar que ho deixés tot i ens caséssim; volies formar una família, semblaves tan bona persona, sempre m'estaves adulant i em portaves regals els dissabtes pel matí, quan tornaves d'haver estat amb els amics; sempre em van agradar aquells rams que em duies i que em deixaves a la cuina abans de posar-te a dormir.
En fer-ne vint ja estàvem casats i amb dos fills; rondaves poc per casa i jo em passava el dia fregant; els nens em feien sentir viva; però quan el petit va emmalaltir no et vaig veure el pèl. A poc a poc ens en vam sortir, tot i que els metges no li donaven esperances, va superar-ho i fins al cap de dos anys no va recaure; aleshores sí que va ser el seu final. Només quedàvem el gran i jo, i el petit gosset que ens havies regalat abans de marxar.
Vas tornar per casa quan jo ja havia passat la trentena, jo treballava i no sé com ho vas fer, però altre cop vaig deixar la feina per tu, m'agradava sentir-me entre els teus braços a mitja nit, no m'importaven les bronques vespertines ni haver-me de maquillar per sortir al carrer; els teus braços forts em posaven calenta, i al llit ens ho passàvem tan bé... que altre cop la meva vida es veié truncada per un adéu teu, un adéu invisible, que ocorregué quan ja no vas tornar.
El nen se'm feia gran i ja començava opinar; ell em va ajudar a sortir endavant, a deixar de plorar i trobar una feina decent; però, tot i això, ser quarantina em va agafar desprevinguda, tot em va caure a sobre i veure't altre cop a la porta em va fer sentir segura; els primers dies van ser genials, els millors de tots els que havíem estat junts, semblava que quan em miraves ho feies amb el cor, els teus ulls es fixaven en mi com jo em fixava amb la teva brillantor; però tan bon punt van passar els dies em vas dur al carrer per postrar-me aquí, esperant que l'àngel blanc vingui a buscar-me i em tregui d'aquest toll de sota el pont; però ja només veig una pluja constant que em du al final del torrent, al final del pont.
7 comentaris:
Tot i que és molt trist el tema és molt actual.
M'ha agradat molt.
Ai, un vívid correlat literari per a un tema punyent i dolorós. Ho reflecteixes molt bé, però tant de bo no existís aquesta realitat per tal que no fos necessari que algú l'escrivís.
Petons, Yves.
Per desgràcia cada setmana a les notícies tenim un cas de maltractaments, tots arribem a pensar que què passa per la ment dels maltractadors i dels maltractats (no sempre son dones), però crec que mai ho podrem esbrinar, i millor si no ho fem, és molt trist.
@Coses-@Anna-@Judith: Tot i que el primer pla parla ben clarament del que dieu, els personatges no són tal qual, i com conseqüència, el tema es duplica. Recordeu que la realitat no existeix, només la imaginem! :-)
Escolta, Yves, rei meu. Potser un dia t'haurem de fer una lobotomia per arribar a extreure del teu cervell tots aquests segons plans amagadíssims dels quals parles cada dia. No t'adones que aquests pobretes seguidores no donem l'abast? Encara no hem aclarit un text que ja n'arriba un altre.
Paraprasejant un personatge conegudíssim de la Rodoreda: Pobre Maria!
Yves, m'ha emocionat....i molt
@Mireia: Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada