dijous, 7 d’octubre del 2010

De carreteres

Vàrem jugar a recórrer ciutats o les ciutats ens van recórrer a nosaltres mentre jugàvem? Consultà en Xavier al Joan mentre li mirava als ulls. No ho sé, li replicà, mai he sabut res. Tu has conegut més món que ningú, no diguis que no saps res, no m'expliquis sopars de duro, qui seria més coneixedor del que passa al món que tu? Li etzibà enfadat. Doncs algú altre, però jo no. No conec res ni a ningú. No sé ni qui ets tu, ni què fas aquí, parlant-me de tantes coses i adulant-me amb tanta pompositat. No ens coneixem.

Com pot ser que recordis tan poc havent experimentat tant? Com pot ser que, tenint tant a la teva ment, no siguis capaç de trobar-ho i explicar-m'ho. Encara recordo quan vam creuar la frontera, tots dos plegats, arriscant-nos cada nit, dormint al costat d'una foguera i fumant les herbes que trobàvem pel camí. Quins records, Joan, quins records. Doncs jo no ho recordo, ho sento. No puc entendre el que em dius, més enllà de que tu ho vulguis, o no. M'expliques coses que mai he vist, em contes relats que mai he viscut.

I jo els escolto, no et creguis; et presto atenció i trobo que és molt maco el que dius; però no entenc per què dius que jo he fet totes aquestes coses, quan jo no he fet res.

Ahir també va venir un home com tu, a explicar històries estranyes com aquestes. Tanmateix, no li vaig fer cas, ell parlava i jo escoltava, però no li feia cas. Em semblava un home trist que volia estar content, no sé per què, seria absurd que fos així, no? Sí, ho podria ser, tot i que l'home d'ahir fos jo, també. Tot i que l'home d'ahir estigués tan trist com ho està avui. Tot i que l'home d'ahir intentés enderrocar un mur de ciment forjat sense èxit.

La memòria és un tema complicat quan el debaten la Mort i la Vida.

5 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hmmm. Trist, també.
Avui en dia, amb l'Alzheimer tan present, fa molta por perdre la memòria. I la qüestió et fa plantejar coses que temps enrere ningú no pensava.
M'ha agrada molt el text. Suposo que té diverses lectures possibles i que la transcendència de la frase final li atorga una més àmplia dimensió. Enhorabona!

Unknown ha dit...

quina sutilesa per un tema que per mala sort, ens envolta, cada cop més!!!

Judith ha dit...

la memòria a vegades ens falla a tots perquè no hi posem la mateixa antenció a les coses, però a vegades com be diuen les Annes, és una malaltia que està molt aprop de cada un de nosaltres, i és molt trist veure a un familiar que no sap ni qui ets...

Mònica ha dit...

Sense comentaris afegits, és dur, duríssim, us deixo el meu relat personal sobre el tema...
Maco Yves, si senyor...
http://dondemetisteagenaro.blogspot.com/2010/10/algo-para-recordar.html

Yves ha dit...

Gràcies a tots, faig el que puc.
Però sobretot, com bé diu l'Anna Maria, s'ha de tenir en compte l'última frase, que ho amplia encara més tot...