De carreteres

Vàrem jugar a recórrer ciutats o les ciutats ens van recórrer a nosaltres mentre jugàvem? Consultà en Xavier al Joan mentre li mirava als ulls. No ho sé, li replicà, mai he sabut res. Tu has conegut més món que ningú, no diguis que no saps res, no m'expliquis sopars de duro, qui seria més coneixedor del que passa al món que tu? Li etzibà enfadat. Doncs algú altre, però jo no. No conec res ni a ningú. No sé ni qui ets tu, ni què fas aquí, parlant-me de tantes coses i adulant-me amb tanta pompositat. No ens coneixem.

Com pot ser que recordis tan poc havent experimentat tant? Com pot ser que, tenint tant a la teva ment, no siguis capaç de trobar-ho i explicar-m'ho. Encara recordo quan vam creuar la frontera, tots dos plegats, arriscant-nos cada nit, dormint al costat d'una foguera i fumant les herbes que trobàvem pel camí. Quins records, Joan, quins records. Doncs jo no ho recordo, ho sento. No puc entendre el que em dius, més enllà de que tu ho vulguis, o no. M'expliques coses que mai he vist, em contes relats que mai he viscut.

I jo els escolto, no et creguis; et presto atenció i trobo que és molt maco el que dius; però no entenc per què dius que jo he fet totes aquestes coses, quan jo no he fet res.

Ahir també va venir un home com tu, a explicar històries estranyes com aquestes. Tanmateix, no li vaig fer cas, ell parlava i jo escoltava, però no li feia cas. Em semblava un home trist que volia estar content, no sé per què, seria absurd que fos així, no? Sí, ho podria ser, tot i que l'home d'ahir fos jo, també. Tot i que l'home d'ahir estigués tan trist com ho està avui. Tot i que l'home d'ahir intentés enderrocar un mur de ciment forjat sense èxit.

La memòria és un tema complicat quan el debaten la Mort i la Vida.