De gotes

La Joana va perdre son pare un dia de pluja. Pujava el carrer empinat del seu barri carregada com una mula, amb els braços aguantant estoicament un escamot de bosses de menjar. Tants de cops havia de portar tot aquell carregament a la seva família, tants de cops havia de ser ella qui treballés per portar un bri de pa a taula, o un àpat copiós; tant se val. Ella carregava i mirava amunt, veia a son pare esperant al costat de la finestra; romania allà tota la tarda, sobretot els dies de pluja, mirava com la gent es mullava i com -en cas de pluja torrencial- el carrer es convertia en un torrent. Aquella tarda, quan la Joana estava al principi del carrer, plovia, però no era per alarmar-se; però a mig camí, un canvi de vent va provocar una ventolera infernal, amb aire fort empenyent-la cap avall; i amb la pluja caient a bots i a barrals. El xàfec va ser tant fort que la Joana perdé la força. S'agenollà i deixa les bosses, que de seguida rodolaren cap al principi del carrer, aspergint la compra com si fos l'aigua d'un rec del jardí. Tot estès per terra, moll. Però ella quieta, xopa. Amb el cap ben alt i les parpelles desviant les gotes d'aigua que inundaven els seus òculs. Mirava a dalt de tot, a casa seva, a la finestra on son pare tenia la cara encastada, amb els llavis oberts i la sang brotant per sobre les cortines. Ell també l'estava mirant a ella, o, si més no, tenia els ulls oberts com qualsevol mussol a mitjanit. Ella no va desviar la mirada, continuà allà, al mig del carrer, fins que la pluja va acabar.

En sortir el sol, es va aixecar i s'emportà les seves penes al mar. On tirà el cadàver de son pare. Es va quedar mirant l'aigua, recordant la pluja que l'havia turmentat. I de cop i volta va emergir el cos del cadàver. Amb els ulls oberts, com qualsevol peix a mitja nit.