"Al poble de Macarrona, els homes són sords i les dones no parlen". L'Anna, com cada matí, es passejava pel seu poble cantant aquesta cançó. De camí a buscar l'aigua, en un pou situat un kilòmetre més enllà, portava només dues garrafes i la seva cantarella.
Ella era de Macarrona, un poble aïllat en el desert que tenia la particularitat de no estar en contacte amb cap altre poble. Així, els seus habitants mai a la vida havien conegut a ningú més. Cap resident del poble havia gosat creuar el desert que els deixava isolats, i cap forà havia arribat a aquelles terres. Sorprenentment, es valien per si mateixos; en un radi de dos quilòmetres tenien tot el que volien, un pou d'on treure aigua, animals salvatges que es nodrien de la terra -aspre pels volts, però frondosa en l'oasi-, arborat amb el que treballar la fusta, etc.
En tornar del pou, l'Anna es trobà un veí, el Roc; es plantà davant seu i li continuà cantant la seva cançó preferida: "Al poble de Macarrona, els homes són sords i les dones no parlen". Naturalment, ell no sentia res del que ella li deia, però via que feia gestos rars amb la boca, així que li clavà una empenta i l'apartà. Ella en trobà un altre, de veí, i li tornà a cantar: "Al poble de Macarrona, els homes són sords i les dones no parlen". Aquest ni s'aturà, passa pel costat i, naturalment, no s'immutà. Així succeí amb tothom amb qui es va anar creuant camí cap a casa, on deixà les dues garrafes i segué a taula. Els seus pares se la miraven, com sempre, amb molta estimació, creien que era un prodigi de la natura veure algú tan content tot el dia. Dinaren i, en acabat, l'Anna marxà a jugar darrera de casa seva; en una petita esplanada s'havia muntat una cabana on tenia un amagatall secret, allà guardava les cordes vocals dels seus veïns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada