De cataplasmis

La bruixa espera sobre l'escenari, sola. L'autòmat se la mira des del públic, sol, sense ningú més ocupant les butaques de teatre vell que recorden, enutjades, grans tardes d'èxit. De cop i volta apareixen dos dimonis, envoltats de fum, un fum poc treballat, no tenen recursos econòmics per pagar-se un bon fumador. Criden i miren el cel teatral. I cau neu; una neu feta amb papers rebregats. La bruixa exclama: "Per Déu! Neva!". I els dimonis miren el públic -el solitari autòmat-, riuen i diuen: "Fem màgia! Nosaltres fem que nevi".

L'autòmat es posa dempeus i demana aturin la funció. No li agrada el que veu. Ho prohibeix. Però els dimonis se salten el guió i es rebel·len. No acceptaran tal vet. L'autòmat salta a l'escenari, aparta els dimonis, i treu un llibre. Aleshores, mirant l'inexistent públic, llegeix: "Abracadabra, pota de cabra, Déus de l'infern i àngels del cel; traieu la neu i feu aparèixer un gran sol. Endueu-vos aquests dimonis lluny de la vida real i porteu-nos pastoretes que vinguin amb un be sota el braç". 

Dimonis, bruixa i autòmat es miren. No passa res. Només el temps. Es tornen a mirar i un dels dimonis li arranca el llibre de les mans exclamant: "Prou estupideses, aquest llibre no serveix!". Però en dir-ho comença a ploure, a bots i barrals. Els protagonistes queden completament xops i la pluja s'estén fins més enllà de l'escenari. Dues estàtues que adornen els passadissos també queden mullades i decideixen pujar a l'escenari a protestar. Es forma un guirigall considerable i tothom li reclama a l'autòmat que arregli aquell imprevist. Però no sap com fer-ho, ell volia que sortís el sol, no que plogués. Intenten mirar el llibre màgic, però amb la pluja s'ha corregut tota la tinta; ara és un llibre inservible.

La bruixa, que no sap res de màgia ni d'encanteris es pregunta què poden fer. I un dels dimonis reclama ajuda a l'àvida professora que està explicant aquest Sainet als seus alumnes. 

Ella, contenta de poder participar, crea un conjur, amb la cooperació dels pupils; un dels quals presta el seu anell a la mestra, perquè li doni a l'autòmat i l'usi com a element màgic. Així ho fan i desapareix la pluja del teatre, al mateix moment que a l'aula es forma un sonor aplaudiment que se sent per tota la facultat.

De vagons

"Per la línia 3 circulen els vanitosos dels barris alts", diu en Joel  en veu baixa mentre espera sobre el pont interior que es forma a l'andana de Plaça Catalunya. Veu com els trens circulen d'un costat a l'altre. Veu com la gent entra i surt dels vagons; topant-se i apartant-se sense disculpar-se. Veu una part de les seves vides. Descobreix alguns dels seus pensaments. 

"Per la línia 3 circulen els fanfarrons dels barris pobres", diu en Joel en veu baixa mentre segueix esperant. No sabem a qui espera, ni jo, que sóc l'escriptor, ni vosaltres, que sou els lectors. I la veritat és que no importa. Perquè en un moment donat, i de forma inesperada, apareix una noia rossa que es col·loca al seu costat. Ella és italiana, però parla bé el català, està fent un Erasmus i no té dificultats per expressar-se correctament.

"A qui esperes?", li diu ella. En Joel se la queda mirant, s'aparta per veure-la millor i assenteix movent el cap. Ella es pensa que aquest gest el fa per impressionar-la; però res més lluny de la realitat. Nosaltres, que ens mirem l'escena des de certa distància, però coneixent millor que ells què està passant, sabem que és un tic que en Joel té des de fa uns quants anys. 

"A ningú", contesta ell. Es posa la mà a la butxaca i treu un bolígraf. Agafa el seu braç i li escriu el seu número. Li pica l'ullet i s'acomiada amb un "ciao", que denota la seva desconeixença vers l'italià. Ella somriu. Es mira el braç i, quan ell ja ha sortit de l'andana, es treu una tovalloleta de la bossa de mà i esborra el número. Acte seguit ella vol marxar. Però sense saber perquè faig que s'esperi allà on és; i dibuixo un jove d'uns vint-i-cinc anys; alt i ben plantat. Ell s'acosta a la noia i li pregunta: "A qui esperes?". "A ningú", contesta ella. I prossegueix: "Ni tan sols sé què faig aquí, jo hauria marxat, però mira, aquí em tens, mirant els vagons com arriben a l'estació, com buiden la gent que porten i deixen, de forma sistemàtica, que entrin les persones que s'esperen. No sé per què estic aquí, però m'agrada. I encara m'agradaria més saber què pensa tota aquesta gentada. I saber a on va. I conèixer les seves vides. I descobrir els seus pensaments, tan bons com dolents". 

De l'any

Vaig conèixer un home l'any que ve. Portava una gavardina molt llarga, i un barret d'aquests que fan interessant. Les sabates eren de color negre i de les butxaques li penjava un rellotge antic. Era un rellotge dels de veritat, només marcava l'hora.

Jo estava assegut a la tercera fila de l'autobús 24; ell a la segona. Durant el trajecte que va fer l'autobús no vam parlar, però ens coneixíem, perquè ens vam conèixer l'any que ve.

Ell sabia qui era la meva família, podia explicar amb claredat com eren els meus dos fills o, per exemple, podia descriure com lluïa la llarga cabellera negra de la meva dona; amb el seu gran somriure i els seus ulls color de mel. Jo desconeixia si ell tenia família, però sabia qui era, ens coneixíem. Ens havíem conegut l'any que ve.

Després de 10 minuts mirant per la finestra, sense gosar dir-li res, vaig atansar-me per cridar-li l'atenció. Volia picar-li a l'esquena, però no ho vaig fer. Semblava com si jo no controlés el que passava, sinó com si una mà externa organitzés les coses que passaven sense el meu permís.

Ell estava davant, controlant tothom que entrava, i de tant en tant mirava el seu rellotge. Estirava la cadena de plata que el lligava al seu pantaló i se l'acostava a la cara. No deuria tenir molt bona vista, perquè se l'aproximava fins a dos centímetres dels ulls. Mirava l'hora que era i després de guardar-se, altre cop, el rellotge, respirava profundament.

M'encantava el seu barret, era alt i negre. M'esperava que en qualsevol moment es girés i tragués un conill de dins. Però no ho va fer. Ell mirava per la finestra i controlava tothom que entrava. Mirava amb atenció el seu rellotge i es mostrava molt pacient, fins i tot quan una dona li donà cops amb la seva bossa de mà al passar pel costat. 

Després de passejar-me per mitja ciutat vaig decidir actuar, fer alguna cosa, no podia seguir amb aquell neguit al meu interior. Jo coneixia aquell home, el vaig conèixer l'any que ve. Així que em vaig aixecar i, de cop i volta, vaig notar com tot s'aturava. L'autobús no va seguir circulant, es quedà estàtic. Els cotxes del costat tampoc no es varen moure. Els homes i les dones que xerraven dins l'autobús callaren i es convertiren en estàtues. Tot romangué en silenci, amb una quietud paorosa. Fins i tot jo no em podia moure. Estava de peu, ben a prop del misteriós home que es va aixecar, va obrir la porta fent força amb les dues mans i va marxar. Quan estigué a la vorera es va girar i em va saludar. Aleshores tot tornà a moure's i l'autobús, i jo a dins, ens allunyarem d'aquell home, de l'home del temps que vaig conèixer l'any que ve.

De germans

En Josep camina per la vorera. Xuta una llauna i mira el túnel pel que en breu passarà. Plou i està tot xop. Camina sense ganes. A voltes mira enrere, vigila no vingui ningú. La nit ha sigut dura i les conseqüències poden ser dramàtiques. Si és possible tenir un drama més gros del que ha viscut ja.

Arriba sota cobert, busca el seu racó i col·loca uns cartrons per poder seure amb comoditat. Aviat arriben en Pere i l'Oliver. També seuen amb ell. Xerren del que han passat. En Pere està cansat, però fa broma, riu mentre fuma, estossega. En Josep li pica a l'esquena i li comenta la jugada.

-Quina nit -deixa anar l'Oliver-. Pensava que no ens en sortiríem! Recordeu la cara del més alt? Pensava que podria amb nosaltres, però quan estava estès a terra... Som un gran equip!

No paren de fumar mentre xerren. Els cotxes passen pel túnel i esquitxen aigua. L'Oliver es posa la mà a la butxaca i treu un paquet. 

-Aquí ho teniu, germans; per fi ho tenim, ens ha costat, però ja ho tenim- Comenta mentre el dóna als seus companys. -Sobretot, no deixeu que us el tornin a prendre, per res.

I l'Oliver cau enrere, donant-se un cop al cap. Un cop inútil, perquè no serveix per matar-lo, ja que en caure ja està mort.

De dissecar

Asseguts l'un al costat de l'altre, van començar a suar... Aquells moviments els posaven nerviosos. No es coneixien de res. Però ja s'havien creuat la mirada en més d'una ocasió. Ell havia aprofitat més d'una ocasió per veure-li el cos, sobretot quan ella estava s'ajupia o quan es posava dempeus. Ella li havia mirat, tan sols un cop, la seva mà esquerra.

-I a vegades, i a vegades... i tants cops,  tants cops... i sempre, i sempre... -Va dir ell en veu baixa sense acabar les frases. I ella l'escoltava, però tancava els ulls. Estava nerviosa, només escoltava el silenci assassinat per un soroll brunzidor.

-No vull... no vull... no... -Va dir ella.

Un sotrac fort i un sospir. Ella li va agafar la mà que tant havia mirat i ell es va girar per besar-la. Van unir els seus llavis pintant una escena grotesca. Els seus companys es quedaven sense aire, però ells dos mantenien els rostres units, amb els ulls tancats. I ni la partició de l'escenari, ni l'esbojarrada situació plena d'aire i mancada de vida els va poder separar.

I junts van arribar al destí. Un destí ple de mort. On la mort estava plena d'amor. I les mans van sortir disparades, separant-se del cos; però es mantingueren unides. I degollats van quedar, plens de sang; però amb la unió perenne de qui ha volat per sobre de la vida, sense importar-li el què diran.

I com n'és de trista, diran. I com n'és de complicada, pensaran. I més que xafardejaran mentre mirin els dos caps sense cos, exposats en el museu de la ciutat, dissecats.