D'un adéu

Amb els ulls tancats m'aguanto el cap, tinc els colzes sobre la taula; no vull aixecar les parpelles. Qualsevol idea externa farà perillar el meu món. Necessito mantenir-me aquí dins, amb tu, parlant d'aquestes coses que només sabem nosaltres dues. Suposo que la gent que m'envolta pensarà que estic malalta, que em passa alguna cosa; però m'és igual. Jo només ho faig per no perdre't de vista. Un bri de llum i desapareixeràs. No m'importa que la gent del bar em miri, tant se me'n dóna que vingui algú i em piqui a l'esquena, seguiré aquí, reclosa, sense tallar la comunicació amb tu.

Un cop cada molt et presentes dins meu, véns a buscar-me; i no seré jo qui et digui adéu mentre qualsevol altra estupidesa inunda amb colors superflus un record que no vull esborrar. M'agrada veure que estàs bé, noto que la teva veu respira tranquil·litat. Em trobes a faltar? Jo molt. Sovint, per la nit, tanco els ulls i abraço el meu marit; però penso en tu i emmalalteixo pensant en la maleïda existència del temps. No ploro, no; tranquil·la. Si plorés les llàgrimes em farien obrir els ulls. I no vull. Anhelo seguir veient-te, com abans, com quan jugàvem i parlàvem.

La desesperació em va fer veure coses que no són, l'odi em va menjar un tros de cor; però a poc a poc vaig superar aquell escull mortal per retornar i viure el que tu voldries que hagués viscut. Ara sóc feliç; ara segueixo repartint els somriures més preuats que em vas donar, i no penso defraudar-te; però també és cert que no puc oblidar-te i, ni que pogués, no voldria que succeís. Aquests moments, íntims, entre tu i jo completen un món que és molt més ric que l'altre; i així ha de seguir.

No te'n vagis encara, no em diguis adéu. No tardis en venir, et necessito tant ara com ahir.