Els crits s'apoderen de la sala; ella està espaterrada; ell rau al seu costat. Davant, amb bata verda i les mans preparades, el mestre de cerimònies. Les ajudants premen fort. Apareix ell, tot ple de sang, amb un cordill embolicant-lo, lligant-lo. Aquest cordill el lliga a la mare, però el tallen i és, aleshores, quan neix, quan es fa lliure. Fins aleshores no coneixia la llibertat vital, fins aleshores no el concebem. Ara és ell, net -ple de placenta-; amb els ulls clucs -per veure-hi millor-; amb els pulmons exprimint la primera bossa d'aire -que entra per contaminar-lo- i sense tocar a terra -on hi crearà unes arrels metafòriques que el pertorbaran tota la vida-.
Com deia aquell, ha nascut lliure, responsable i sense excuses. Tot el que li vingui ara estarà ple d'opressions que el faran canviar d'opinió. La llum que entra a través de les parpelles ja li demana que els obri, i ho fa, contra la seva voluntat. A partir d'ara, ja no serà conseqüent amb els seus actes, com ho era dins la panxa; ara trobarà veus que li donaran excuses, el consolaran i l'apadrinaran; ell s'acostumarà i deixarà de tenir paraula, per tenir falsedat. D'aquest moment en endavant serà un corrupte més; provarà de no ser-ho, intentarà, de totes passades, netejar-se i tornar a l'inici, però a cada pas que doni, per molt que cregui el contrari, en lloc d'anar enrere, anirà endavant, directe a l'espai gris que ocupen els malmesos; com ell, que acaba de néixer i ja va directe a la perdició.
Cap dels presents no s'adona, tots estan contents, tots veuen amb bons ulls aquesta perdició; però ell, per un instant, ha sigut conscient del que era. Durant una dècima de segon ha viscut al revés de com viuen els seus semblants. Però la memòria, quan un neix, és efímera, se n'ha oblidat i ha volat cap al no retorn.
3 comentaris:
quin moment més màgic el del part! és una experiència meravellosa poder donar vida a un nen... quin relat més maco!
Quanta veritat, Yves. I em sorprèn una mica la teva visió negativa i sarcàstica ara que acabes de ser pare fa pocs mesos. Amb tot, potser no m'hauria de sobtar. Enmig de l'instint natural de protecció, qui té dos dits de front també s'adona d'allò que representa arribar a aquest món hipòcrita, corrupte, injust i desigual.
Mai no podem ser del tot sincers, mai no podem actuar com realment voldríem. Sempre hem d'ajustar-nos a tot un seguit de normes que, en el fons, atempten contra la naturalitat, contra allò que som i sentim veritablement.
Però no hi podem fer res. Sort, per tant, de l'efímer d'aquesta primera consciència. Si no, malament aniríem. O més malament.
Una abraçada i enhorabona pel lúcid escrit.
Corprenedor aquest relat. Real i emotiu, "massa" real. És ben cert que la vida ens corromp en totes les mesures possibles, però pensar aixó en un moment tant dolç..... Felicitats per la recien patenitat.
Publica un comentari a l'entrada