De solitaris

Cau la tarda, ell està a la seva habitació, estirat al llit. Jau sol, cara amunt, amb el coixí a l'esquena, mig incorporat. Mentre els raigs de llum lluiten per travessar les cortines, ell fuma i fuma, un cigarret darrere l'altre. Ha posat un disc antic, de vinil, és un nostàlgic i li agrada sentir la brutícia lliscant pels carrils de la negror. A un racó, la seva roba s'amuntega sense ordre; camisetes i calçotets ocupen un lloc en el que ahir cohabitaven amb calces i sostenidors. Ara ja no. Des d'aquest matí que torna a viure amb la seva estimada solitud. Ambdós s'estimen, i a ella no li importa que ahir li fes el salt. No li té en compte les seves sortides nocturnes en busca d'animals salvatges; perquè sap que mai els podrà domar i que, per tant, acabarà tornant a demanar-li amor etern.

És un solitari nat, li agrada mirar l'espai buit del llit i imaginar-se l'última presa desapareixent, donant la benvinguda a la bella dama negra. Adora les mitges creuades que duu, les seves faldilles opaques i el seu barret amb plomes. El fum de l'habitació emboira l'escena mentre ella entra i s'apodera del seu cor. Durant unes hores seran uns amants mortals. Ningú els podrà veure, només ells sabran que faran. 

Unes hores després, quan la botella de whisky ja sigui buida i els rajos solars hagin cedit davant la violència nocturna. En Crot tornarà a trair-la. Anirà en busca d'una captura fàcil, un trofeu més a qui aviar pel matí. Per rebre altre cop, i amb més ganes que l'anterior vegada, la reina solitud.

Seguirà dia rere dia així, fins fer-se gran i caure en l'oblit de les seves bestioles. Aleshores segellarà per sempre més el seu amor amb la solitud. Però ella, farta de conviure amb ell les vint-i-quatre hores, sense poder respirar per les nits per culpa del fum extasiant de l'amor fracassat, li regalarà el seu cor a la seva amiga, la mort.