La família Runda està cuinant; el pare prepara la pasta amb la que faran els canalons, la mare enllesteix la salsa; els dos fills juguen amb els fruits secs que resten per la taula. A poc a poc les closques de les nous es converteixen en projectils; les culleres serveixen per catapultar-los i, amagats els dos petits guerrers, esclata una batalla en la que els pares esdevenen víctimes col·laterals.
El forn està en marxa, els fogons també. L'aigua bull i els vidres queden entelats; a més, estan lleugerament coberts de neu. A dins de la casa, la calefacció converteix l'estadi en un autèntic balneari.
El petit dels germans es cansa de tirar-se coses pel cap, deixa la guerra i agafa el gatet que dorm al sofà. Se l'endú a la finestra i, després de fregar el vidre amb el jersei, mira a l'altre costat de la vorera. Tot el carrer és blanc, deu haver-hi un gruixut de deu centímetres i, a sobre del banc, resta una ombra. Està asseguda, amb un carro al seu costat. Llegeix un llibre. Al petit dels Runda li encanta llegir, així que prova de veure el títol, però és impossible. Encuriosit, deixa el gatet al sofà altre cop, s'abriga, agafa la brossa i li diu a sons pares que baixa a tirar les escombraries.
Son germà ja sap que no és veritat, així que es posa just on era el petit, mirant per la finestra. Veu com surt de casa, tira la brossa al contenidor i es dirigeix cap a l'ombra que viu a sobre del banc. S'asseu al seu costat i comença a xerrar amb ell; li ensenya el llibre i el comenten. Com no sent la conversa se l'inventa. Parlen dels personatges que hi surten, de la tristor que reflecteix el llibre i de la solitud del lector, que sempre està buscant alguna cosa diferent, un altre món que no tingui res a veure amb l'actual, perquè -segons la conversa inventada pel germà gran- la realitat, si existeix, no val la pena.
9 comentaris:
Viatjar en transport públic també fa que inventis converses i històries.
avui m'ha fet gràcia que el relat comencés a una cuina! després m'he sentit molt identificada amb el germà gran!!! petonets
És bonic aquest conte i realment fa ganes de saber de que parlen , encara que és lògic que comentin el llibre.
M’encanta, sobretot, l’ambientació. És perfecte. I el final molt original.
@Gemma: sí, entren ganes, però inventar-s'ho també és divertit, no? és el que fem els pica-lletres!
@Shaudin:Moltes gràcies!
Ostres, ahir no vaig passar per aquí i ara llegeixo el relat i el trobo magnífic.
Com diu la Shaudin, l'ambientació de l'interior és perfecta. I les ganes del nen de saber són com la meva compulsió del metro.
m'agradaaaaaa moooolt.
Mira, em sembla que deixaré d'escriure, perquè després de llegir els teus relats, ja no tinc res a fer.
Petons, estimat.
Judith, és clar que tu i jo som diferents. Jo m'he sentit plenament identificada, però plenament, amb el germà petit!!!
@Anna: gràcies per les floretes, però no són res més que això, floretes! faltaria més!
Què dius "floretes"? No senyor. Jo no dic mai res que no senti. Ja ho hauries de saber.
Publica un comentari a l'entrada