En Toni va sortir de la feina direcció cap a casa, estava content perquè havia pogut completar, amb èxit, tots els projectes que li tocaven per aquell dia. Els seus ulls irradiaven llum. Feia fred, nevava una mica, i la vorera estava glaçada. Abrigat de dalt a baix, caminava amb un somriure que li ocupava tot el rostre -l'única part del cos que duia al descobert-.
Al trencar pel primer carrer, al bell mig de la cantonada, un home el va aturar; li va donar un sobre i, després de saludar-lo traient-se i posant-se el barret, va marxar. En Toni, sorprès pel que li passava, va obrir el sobre i va llegir una nota que hi havia a dins. Va arrufar el nas i, tot seguit, va tornar a deixar la nota dins del sobre. Va apropar-se a una paperera que hi havia just al costat, però, en anar a llençar-ho, s'ho va repensar. Va mirar a ambdós costats i es va posar el sobre a la butxaca. Va canviar el recorregut i, en lloc d'anar cap a casa, va enfilar el carrer més gran del barri, va torçar a la dreta per un carreró i va endinsar-se pel casc antic. Després de recórrer un parell de carrerons, va aturar-se davant d'una porta d'un to vermellós de no més d'un metre. Va trucar i, a continuació, s'obrí i una mà va agafar el sobre que en Toni tenia, altre cop, a la seva mà. La porta es va tancar i, quan ell ja estava a punt de marxar, es va tornar a obrir. La mateixa mà li va donar un altre sobre, que obrí ràpidament, endut per la curiositat. La seva cara va tornar a canviar d'expressió, mostrant encara més estupefacció. Sense guardar-se el sobre, va arrancar a córrer fins deu carrers més enllà. Es va tornar a aturar, aquest cop davant d'una porta blavosa; també de petites dimensions. Una altra mà li va agafar el sobre i, també, li va donar un altre. El va llegir i començà a suar. Estava pres de pànic, les cames li fallaven, però va córrer pel barri buscant una diminuta porta verdosa d'on va sortir una altra mà. I on li van donar un altre sobre.
Aquest cop, després de llegir-lo, es va marejar i, abans de caure, ho va veure tot negre.
3 comentaris:
Fantàstic, quina intriga. M'encanta, tu. És un relat ben negre, com la mà en qüestió. D'altra banda, és ben bé així la vida, no?
Enhorabona.
quin misteri amb tanta mà i tants colors!
@Anna: I tant! Visca la negror! hehehe
@Judith: Ja saps què passa quan hi ha excés de colors!
Publica un comentari a l'entrada