De destructors

Abans d'ahir portaré fustes al meu voltant, estrangulant-me en un vèrtex convex, de trista mirada per obliqua que sembli.

Ahir avançaré deixant un buit infernal, que ocuparà el gas mortal de la necessitat, un menester de baixada, que si s'atura, et mata.

Avui continuaré amb la dalla al coll, comptant gota a gota la tristor de la donzella que m'abandonarà, i per molt que intenti evitar-ho, ella marxarà, amb elegància i serenor; sense presses, tal i com va arribar. 

Ara em vaig morir, ho recordo i no ho oblido, tot i que l'esforç perquè així sigui acaba guanyant. La desesperació és tal que la memòria és inútil, quan no la necessites.

Després em vaig penedir, procurant -de forma laica- demanar perdó per tot el que havia esborrat, em sabia greu haver estat el culpable, però el soldat no és qui mata, sinó qui obeeix; així que si voleu cremar banderes, aneu a una altra banda, que aquí no se'n fan.

Demà ens reunirem tots, a diferents llocs, però units pel mateix estat eteri, és en va l'intent desesperat per canviar l'existència; no hi ha qui ho pugui aturar; no existeix cap ésser més fort que jo. I per molt que la meva debilitat sigui el meu no existir, puc moure i desfer més que ningú.

Així, demà passat m'he despertat, com un somni, sense saber on era, qui sap si algú em coneixerà quan l'arena deixi de davallar.