De dalles

No tanquis els ulls, espera; encara ens queda el camí més encertat. Ara és quan començarem a viure molt millor. Sí, estimada, mira aquesta finestra plena de vida. Sense rellotges, ni presses, ni mancances; ara només estem tu i jo, per fi s'han acabat les obligacions i els deures, per fi només ens cal jugar. Sí, estimada, riu, que ara és el moment; riu i plora tant com vulguis, però que les llàgrimes no et privin de veure-hi clar. Ara és el teu moment, nota la meva mà agafant la teva, respira aquest aire tan poc corromput, anhela només el que tens davant, no visquis d'utopies ni falses esperances. Aviat la foscor envairà la teva casa, però aleshores ja no et caldrà veure-hi; seràs lliure, com ara, seràs un ocell sense gàbia que et comprimeixi les venes. Sí, estimada, deixa que et reculli aquest salnitre i et besi profundament, no sé si serà l'últim cop que ho faci i, a mi, sí m'escaurà un temps dubtós, amb més penúries i pors. Però tu ja no ho has de viure això; estàs dansant davant de la vella dama negra, i ho fas rient perquè tens la certesa de fer el bon camí. No et rendeixis ni abaixis el cap. Ningú, ni ella amb la seva dalla, podrà oblidar el que ara vius. Tan lluny aniràs que els d'aquí no podrem veure't, però no t'esforcis, no ens recordaràs, ni falta que farà; deixaràs de ser d'aquí per passar al més enllà. Segueix així, feliç; riu i respira aquest aire pur, que aviat la nit serà per aquí i no podrem compartir-la. No resis, ells no han fet res per a tu, i ara no ho faran; tan sols balla, balla i riu, serà la millor forma de saludar-la quan se t'endugui.