D'escalfor

M'encanta quan, a primera hora, l'escalfor dels teus raigs comencen a il·luminar-me. Només tinc cinc horetes de goig, de caliu solar; i quan el noto contrasta tant amb el fred que ronda per aquí dalt... Sé que tu odies que jo estigui calent, que estigui rogent a causa de la llum diürna; però quan l'ombra s'apodera de mi, i començo a veure't, jo també t'odio. Detesto profundament veure't la cara, somrient, amb l'espasa a la mà i el cos tan erecte, guardant vés a saber què, perquè ja no guardes res. Si ja no hi ha guerra, què fas vestit d'aquesta fila? No saps que fas el ridícul? Jo, en canvi, no destaco mai, la meva sobrietat és menys opulenta, però més normal pels dies que corren. Quan vaig erigir-me no van pensar en la teva proximitat, ni en el nostre contrast de claror. Quan vaig erigir-me no sabia que seria per tants anys. I en canvi, aquí estem, suportant el fred de l'hivern, mancats l'un de l'altre quan ens necessitem. Veient-nos només quan ho passem malament. 

A vegades voldria cridar-los, ells, tan petits; passen per tan abaix que ni s'adonen que estem aquí, observant-los. Es creuen gran cosa i van amunt i avall; alguns criden, altres passen en silenci, mirant el terra, com si el terra tingués res d'especial. Són tan pocs els que caminen amb la cara ben alçada, aprofitant l'esplendor de les alçades. Clar que, per molt que miressin, seria impossible que ens entenguessin. Ara, a poc a poc, ja noto la foscor absorbint-me. La pena que sentia per tu fa uns instants ja s'ha convertit en una tírria profunda; avorreixo la teva cara al resplendor. I per no enfadar-me més miro a baix altre cop, i els veig tan diminuts... Som tan diferents, estem tan lluny, que la nostra immobilitat és el que els fa moure.