De sempre

En acabar la jornada laboral, en Toni sempre anava al bar de davant de casa seva; podria evitar-se els diners que allà es deixava, prenent el cafè a casa seva, però li agradava seure a la taula del racó i admirar els altres clients; de forma que la mestressa sempre li reservava aquella taula. De l'inici d'aquesta rutina en deuria fer ja molts anys, deu potser; i vés a saber quants anys més passaria exactament igual, cada tarda. 

En arribar, agafava qualsevol dels diaris disponibles que reposaven a la barra del bar; se l'enduia a la taula i, mentre es treia la jaqueta -a l'hivern, ja que a l'estiu no en duia-, feia un primer repàs als companys d'establiment. Per regla general sempre eren els mateixos, encara que hi havia algunes variants que oferien un sentit més sorprenent a la seva vista. Entre els habituals, hi havia una dona que el feia frisar, era rossa, de mitja alçada, molt elegant, deuria passar ja dels quaranta i sempre es prenia un Martini amb gel. Un cop assegut, llegia el diari i es bevia el cafè sol, amb dos gels; després anava al lavabo i estava una bona estona. Contràriament al que podia pensar la gent del bar, no anava a fer cap acte dels habituals, sinó que, un cop a dins, es treia de la butxaca dreta una bossa plena de sorra; i de la de l'esquerra, adhesiu cimentat. Durant set minuts i vint-i-quatre segons es dedicava a fer un petit mur, que col·locava a, exactament, quaranta-cinc centímetres davant de la tassa de vàter. Un cop passat aquest temps, recollia el tub d'adhesiu cimentat i sortia del lavabo. Tornava a seure al seu lloc, esperava que hi entrés algú i, mentre sentia com obria la porta, ell deixava un euro i quinze cèntims a la taula i marxava.

A l'endemà sempre es trobava el lavabo en un estat inicial, amb l'absència del petit mur que ell havia construït,  però sense importar-li per què ja no hi era, tornava a entrar i repetia la seva rutina cíclica.