De rotllos

Assegut a l'habitació d'un motel comença a retallar i enganxar fulls de calcar; els disposa a la màquina i, després de beure un glop de whisky, comença a deixar-se anar. Trenta sis metros de paper gastats a base de suor alcohòlica. Sense cap més combustible que els records, la imaginació i la vianda que té tirada sobre el llit. Entre els dos coixins, una ampolla; sota els llençols, un parell d'entrepans de gasolinera; on haurien d'anar els peus, una bossa de gel desfent-se.

Per la finestra només entra la foscor de la nit, molt més intensa que la llum d'un fanal que no funciona bé i que, ara sí, ara no, il·lumina la gent que no passa. Les cortines podrien fer encara més opaca l'entrada de claror, evitant així la intermitència esgotadora del fanal; però estan a terra, esteses com si haguessin mort, o, com a molt, com si estiguessin malferides i no poguessin aixecar-se, suplicant, a l'escriptor, una ajuda per posar-se dempeus. Però ell segueix concentrat en el seu relat, no li importa acabar-lo. Tan sols vol viatjar; ho necessita, està ansiós per anar d'un costat a un altre, sense arribar a cap lloc. Cada lletra que prem la sang li bull amb més força, cada paraula que construeix el cervell se li fa més fort. Només pateixen dos òrgans, els ulls i el fetge; però no els sent.

Podria ajudar-se de pastilles oníriques, però prefereix l'onanisme, ho fa assegut, entre tram i tram de la seva novel·la, relaxant així els seus músculs i les seves obsessions. Els personatges han de fluir sense roba, però no per sexe, sinó per llibertat. Han de conduir i transcórrer moltes ciutats, però no per arribar al destí, sinó per viure el present. 

La no-llum de la nit deixa pas a la claror insuportable del matí, i ell ja està arribant al no-desitjat final. No vol acabar, però acaba i dóna a la seva vida, un pas més cap a la mort.