De l'est

Vaig aprendre a tocar el banjo quan tenia set anys. Em dic Lau, sóc de l'est.

Faig anar les cordes a una velocitat que no espanta; o potser sí que espanta a les mosques que ronden per aquí, quan jeuen entre els meus dits bruts. Toco les notes que mon pare em va ensenyar, mentre fèiem temps al vespre, esperant que la mare fes el sopar. Fa molt de temps que no menjo aquell estofat tan carregat, aquí només menjo pa i pa, tot el dia pa. 

El sol surt i la gent comença a ocupar els carrers. Espolso la manta que poc em tapa; o potser sí que tapa les vergonyes que la meva ànima ensenya quan no la tinc, però res més. A uns vint metres tinc una font, és una font màgica perquè l'aigua en surt calenta; i amb el fred que fa, el meu cos agraeix entrar al fons del volcà. Tinc la pell escamada, de tan rascar. Fa molt de temps que no em dutxo com ho feia quan anàvem al pou amb el meu pare, a uns cent metres de casa. Ara navego per un riu de merda, quan tinc l'oportunitat, clar; perquè quan no puc, perquè no em deixen o no hi arribo, em couen els ulls per culpa de les meves llàgrimes.

Sento el càlid aire de l'oest arribant per sota les cames, la melancolia només és tristesa quan no trobo res aquí, quan busco i busco i no me n'adono del que busco. A l'est tot és més fred, l'ambient pot arribar a glaçar, però el caliu de la meva gent és molt millor que les quatre robes cremades del cubell.

Em sento una nota caient per un pentagrama, toco i toco fins arribar a cent; em noto perdut en un melodrama. Encara que no sé per què t'ho explico quan, només em mires un segon, mentre et compadeixes de mi.

Vaig aprendre a tocar el banjo quan tenia set anys. Em dic Lau, sóc de l'est.