Des d'on sou la distància és insuficient. Des d'on sóc la immediatesa és eterna.
Lluny, però a prop. il·luminats durant un temps de curta durada, quan em veieu us compongiu. Us amagueu, perquè jo sé veure-us les penes. Quan no hi sóc, treieu pit, sou valents, forçuts. Quan sóc present, us inventeu falsos arguments d'amor; balleu els valsos de la mort -vull dir, de l'amor-; us abraceu i, sota la meva vigilància, el vostre cor es torna tendre i dèbil; no podeu amb mi. Ni els més grans mentiders es resisteixen a la mirada atroç de l'esplendor -quan hi és-; ni els menys sincers poden amb la foscor de l'absència present -quan hi és-. I entre un pas i un altre el número quatre és constant; matemàtic, enigmàtic i carismàtic i, fins i tot, melodramàtic!
Que trista que és la vida quan un la veu reflectida al mar, però no la pot veure sense ajuda. Que dolorida és la vostra existència que no permet una blanc sense un negre, quan jo em presento amb elegància combinant ambdós constants. Que pesarós és el vostre camí, il·luminat per una fal·laç idea dins d'una actitud forçada.
Mireu per on aneu si camineu per la neu; nova cova dels vostres records, quan a mi em serveix d'altaveu. La meva veu alço tant com vull, només tractant-se de llum; mentre vosaltres necessiteu tant per dir tan poc. Podria sentir pena de vosaltres, però d'això no en necessito, només us veig de tant en quan, un quan que correspon a una sèrie màgica, però exacte. Tinc el meu amor seguint-me els passos, el veig de reüll i m'il·lumina, sempre pensant en mi, sempre darrera meu; sense desviar-se mai del seu camí. Més que pena em feu indiferència per no saber viure tan bé com es pot amb tan poc, només calculant la distància sobre el camí.
5 comentaris:
Intueixo que el quid de la qüestió està en el número 4.
També reconec que no estic prou concentrada (sé que és una excusa recurrent, però és certa): tinc molta feina.
Amb tot, he rellegit el text i diverses sensacions s'han apoderat de mi. He pensat en: la mort, la ceguesa, el joc d'escacs, la malaltia.
I, tot i així, continuo tan despistada com al començament.
No et fa pena fer patir d'aquesta manera la teva antiga profe?
Doncs sí, el 4 és, casualitats de les matemàtiques, altre cop el número que ajuda a desxifrar la situació... i no és cap de les que dius, però bé, com molts cops diem, tampoc és el més important saber el joc de la metàfora...
Antiga profe? treu això d'antiga, si us plau! :-)
Antiga profe teva. hahahahaha
Tinc clar que puc ser moltes coses, però antiga, segur que no.
sobretot em referia a què no deixes de ser la meva profe!
Ostres, que em diguis això em fa molta il·lusió. Jo no em considero la teva profe, sinó la teva amiga. Però que tu em facis l'honor de dir-me això, gratifica moltíssim.
Tenir alumnes grans que et diuen això és un plaer que emociona. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada