De defensa

Ella se sent sola, nota que els seus fidels servents estan lluny; massa números entre ambdues línies. Prova de moure's per evitar una massacre, però sap que si ella es mou, els seus cavallers restaran immòbils. Prou feina té en no caure dessolada en veure el seu pobre marit, vell, màrtir, abandonat i sense forces per desplaçar-se a la mateixa velocitat que ella. Cada segon que passa és un tic sobre un tac, una repetició angoixant que acaba amb un cop fort. Quan ella dóna el cop se sent més valorada, alleugerida i, fins i tot, relaxada; però al cap d'un moment torna a sentir-se acorralada. Cada volta són menys, i ells més. Per molt que pensi com fer-ho, sap que no té escapatòria. La solitud en companyia de l'enemic és com una multitud de ganivets damunt del coll.

Es pren el seu temps en pensar si cal sacrificar algun dels seus fills; no és una decisió fàcil. A cas vosaltres enviaríeu a la mort un fill vostre per salvar-ne un altre? A tot això, un altre por li recorre el  cos. Ella està feta per amar, per estimar i morir en l'acte. Qualsevol altre pensament de supervivència la convertiria en un cadàver sense orgull. És valenta, ràpida, constant. Guia el seu exèrcit amb serenitat i convenciment. No li val caure en una depressió, ni tenir mal de panxa, ni tenir tristesa per veure els seus sagnar davant seu. Només hi ha una raó al moviment, un únic objectiu, tenir un final en el que el seu marit resti dempeus.

Han sigut tants els que l'han homenejada, han sigut tants els que han volgut acostar-s'hi... podríem parlar de Shakespeare i els seus escenaris estratègics, o de tants altres... però ella no llegeix els seus imitadors, ella comença, un i altre cop, al mateix lloc; i només canvia l'indret on acaba. A vegades fora del teatre, tombada, morta; però no absent, mirant com el seu home cau a terra, amb la seva bandera, amb el seu batalló.