De blancs

Blanc com la neu. Neu bruta, neu mullada, neu que ni s'embruta ni es mulla, però que tot ho enllefisca. Amic i enemic, estimat i odiat. La falta de colors crea sentiments enemistats. La mancança de sorolls forma uns ens diferents als que eren els ens. Ens els imaginarem diferents, els ens. Ens els creurem d'una altra forma, però de color blanc. D'un blanc grisenc, amb la mirada mig perduda per la ceguesa habitual de qui no pot veure, però amb la visió ampliada de qui nota el calor humà a través del cor. Ens els imaginarem diferents, els ens. Ens els pensarem amb un altre posat, que res tindrà a veure amb el que era; sinó que, amb el pas del temps, adquirirà personalitat pròpia dins nostre, com uns ens diferents, estimant-nos i adorant-nos més enllà d'on siguin, però més a prop d'on són.

La percepció particular de les coses ens les fa veure i créixer paral·lelament al que eren els ens. Desapareixen i continuen una altra vida dins nostre, conservant algunes de les seves mancances, adquirint algunes de les seves virtuts. Però al cap i a la fi, ens els imaginarem diferents, els ens. Qui sap, potser ens els estimarem més o, tan de bo no passi, els oblidarem. Coses que passen a records, sempre i quan, mentre siguin coses, no siguin records. Els records es recorden mentre són ens en el nostre món intern; convertint-nos nosaltres mateixos en futurs ens, que algú altre recordarà, enduent-se els ens que portem a dins i seguint una cadena que, a cada pas que avança, més gran es fa i més oblida.