Asseguda a la taula de la feina, espera. El
temps passa lentament, com succeeix terres enllà, dins de la gàbia del soldat
jordà. No ve l'home encaputxat, ni tan sols l'home armat. Qui ve buscant la
jove donzella que espera és el seu cap. Ja fa dies que li diu que vindrà. Ella
ho sap. Roman quieta, movent només els peus. Té el record d'aquell home
engarjolat. No pot escapar, no pot fugir. Ho intenta a la desesperada. Crida i
agafa els barrots amb força. Ella no té garrots, ni presó.
La seva taula la priva de marxar. Ella no
voldria fugir, però quan el veu venir se li passa pel cap. Intenta estar
tranquil·la, no ha fet res dolent. No és cap soldat, no és cap guerrer,
simplement una treballadora més amb qui el cap té ganes de parlar. Amb un to de veu greu, ell s'apropa amb calma. Porta un somriure d'orella a orella.
Res té a veure amb aquells rostres tapats dels qui cremaven viu l'enemic. Es
col·loca al seu costat amistosament, com tants d'altres cops.
Ella respira, agafa aire, treu aire. Intenta
pensar que aquest cop no passarà res. Pensa què dir. Pensa què fer. Però de
tant pensar ell ja té una mà a sobre d'ella. La seva veu imponent mostra la
força del poder. No s'hi pot negar.
El soldat cau a terra, ple de flames. S'agenolla,
però no busca cap Déu. Tan sols les cames li fallen abans d'abandonar per
sempre el seu orgull.
La treballadora va per terra, plena de morats. S'agenolla, però no espera cap Déu. Tan sols es una altra fitxa més sota la voluntat de l'abús de poder.
La treballadora va per terra, plena de morats. S'agenolla, però no espera cap Déu. Tan sols es una altra fitxa més sota la voluntat de l'abús de poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada