La gent cridava amb emoció, va passar el dia dels enamorats. Tothom exultant fent-se petons. Hi havia qui cardava al mig del carrer i els més jovenets duien cors pintats.
Noies vestides de curt i nois amb la corbata escanyant el seu coll. Eren gossos amb corretja nova, tota preparada per aguantar un any més.
Recordo veure-ho des de la finestra del far de la ciutat. Jo m'ho mirava amb tristesa i melancolia, no entenia per què ningú em tractava amb tanta dolçor. Vaig vestir-me com si tingués parella, vaig trucar a tots els meus amics, vaig suplicar a Déu i els seus súbdits que em portessin pecat carnal. Tenia la porta oberta, estava tot llest. Només calia veure Llucifer entrant al pis. Oh, sí, ho desitjava tant que sol em vaig quedar, sense ningú que em vingués a menjar. Només vaig poder recordar aquella horrible sensació que em donava la seva evocació.
Era tot tan trist que vaig posar-me a remenar els calaixos que mai tocava de l'armari del rebedor. Estaven plens de cassets de quan era més petit. Hi havia una col·lecció enorme amb tot de cors. Quines coses! Tantes noies que havia tatuat en llargues recopilacions musicals… i ara jo aquí tot sol, plorant sobre les velles carcasses de les meves cintes preferides.
Vaig posar-ne una i vaig ballar tota la nit. Sense ningú que es begués la meva sang, ni es mengés el meu cervell; però sí tenia, entre nota i nota, aquells ulls guardats en formol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada