A la part vella de la ciutat, la que realment formava l'eix vertebrador de l'urbs, hi havia una botiga a punt de desaparèixer. Els veïns estaven disgustats, era un emblema i no volien que deixés de formar part del seu entorn, però el cert és que cap d'ells comprava en aquell local. Hi venien màscares de tot tipus, però fetes amb un procés acurat i elaborat que, juntament amb els materials que utilitzaven, convertien aquells productes en quelcom de luxe. Com hi havia poques vendes i el propietari de la finca demanava més pel lloguer, el futur semblava inalterablement abocat al desastre.
Abans que es baixés la reixa per última vegada, ell va anar a fer l'última compra. Va gastar-se la meitat del seu sou en comprar màscares. La quantitat era alta. La qualitat encara més. Les va guardar en una maleta i se les va endur a casa.
Pocs dies després llegia la notícia del tancament definitiu al diari de la ciutat, tothom es posava les mans al cap, i tothom inclou tota aquella gent que mai hi va comprar res. Ell, però, tenia una maleta plena de màscares. I les volia usar.
Sabia amb qui ho faria. Sabia com ho faria. Però encara no estava segur de quan succeiria. Només les màscares, res més. Ni vestits del Segle XIX ni perruques estridents. Ni tan sols roba interior per decorar les intimitats. Una màscara per a cada persona. Tal i com esdevé en el dia a dia de tothom. Una màscara per a cada engany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada