D'impulsos

En Joan toca la guitarra. La Maria fa una calada profunda mentre tanca els ulls. En Pere i la Marta es besen apassionadament, clavant-se les ungles sobre la pell, els seus llavis estan tan units que la mandíbula d'ella es deforma lentament. I en Ricard resta assegut a una cadira, mirant el bell espectacle de la humanitat. Pensa si la rossa del racó, aquella que porta uns pantalons curts i una brusa d'estiu, l'haurà vist. I pensa en això i en tantes d'altres coses més que no recorda la raó que la conduit fins allà. S'oblida per complet i vola barris enllà, convertint sa vida en un joc i adulterant unes imatges que semblen roses, però que no ho són. I tarda en adonar-se del verd de davant seu, cremant, mig rogenc. I la mescla de colors li fa gràcia. I riu. I es pentina un cop i un altre, impulsivament. I torna a riure. I li fa gràcia tot el que veu. Tot i que no veu el que realment veu. Però no li importa veure el que no veu; tot el contrari, està tranquil, relaxat. I està tan content que cau i no es fa mal. I des del terra veu el mateix, però amb una perspectiva diferent. I és tan diferent el que veu que li sembla igual. I els sons que penetren en el seu cervell són variats. Sent la guitarra d'en Joan. Percep les inhalacions de la Maria. Escolta els gemecs d'en Pere i la Marta. I capta els seus pensaments, com si fossin d'algú altre. I riu del que diu ell mateix. Se sent feliç i somriu.