De guanyar

Fa ja molts anys, la Mònica jugava amb la Mariona, la seva filla; jugaven cada tarda, mentre el sol queia per l'horitzó regalant els últims raigs solars del dia. La llum entrava càlidament per la finestra i elles aprofitaven el moment per gaudir d'uns instants familiars envejables. A vegades jugaven a jocs de taula, a vegades a pilota; també feien curses per l'inacabable passadís que unia les habitacions. Anaven variant de jocs tant com podien, però sempre coincidien en un cosa: la Mariona guanyava.

Al pis del costat, des d'on sentien l'enrenou de les dues veïnes, una mare també jugava amb la seva filla, es deien Marta i Martina, respectivament. Si bé és cert que la Martina tenia predilecció pels jocs de taula, més que pels d'esforç físic, també cal dir que jugaven a qualsevol cosa. Fins i tot muntaven olimpíades imaginàries, amb classificacions, resultats, medalles... Tot per jugar! Tot per divertir-se. Igual que les veïnes, però amb una diferència, la Martina gairebé mai guanyava; ja que la Marta no es deixava guanyar. Així, al principi les partides d'escacs duraven ben poc, degut a que la superioritat de la mare era espectacular, tot i que a mesura que anava perdent, la filla entenia per què ho feia, quines eren les causes, i què havia de fer perquè no tornés a passar. 

Certament alguns lectors podrien entendrir-se i pensar que la Marta era una mare cruel, però seria una mirada subjectiva -com totes les que tenim els humans-, que comportés la derrota personal extrapolada a la petita Martina. Ja que amb el temps va esdevenir una guanyadora, una noieta capaç de superar tots els problemes que li presentà l'adolescència. Una dona valenta, segura de si mateixa. Una mare divertida, que jugava amb sa filla -sense deixar-se guanyar-. Una àvia que contagiava amor, però no patetisme. Un no  res etern.