De ser

El 22 de novembre de l'any 34 vaig morir a causa d'un tret al cap. No va ser per causa de cap guerra, com podríeu pensar, ni tampoc va ser fruit d'una revenja personal -ni sentimental ni econòmica-. La meva mort es va deure a la casualitat causal d'uns fets inexistents.

Explicar amb claredat els fets, ara i aquí, per tal que ho entenguéssiu, seria un esforç inútil, per tant, prefereixo relatar-vos què he fet durant aquests anys després del fatídic incident, que no pas accident.

Per començar, cal esmentar el periple que vaig seguir just després de què la bala entrés al meu cap, travessant el crani i creant un cilindre ple d'aire que, en poca estona, es va convertir en un riu de sang. El camí que vaig començar em va dur cap al Nord, vaig situar-me sobre una barca, però no hi havia ni mar, ni riu, ni Caront ni ningú que em digués res. Simplement, anava cap al Nord. O això em va semblar a mi, no em pregunteu per què.

Temps després, per fer servir alguna expressió més pròpia dels vius, no vaig arribar enlloc, sinó que el lloc va arribar a mi. Allà el fred es va apoderar del meu cos i, per fi, vaig notar alguna cosa. Una sensació estranya que mai havia sentit, un glaçó de gel recorrent les meves venes. No anava a cap direcció, simplement vagava amunt i avall, a esquerra i a dreta. 

No voldria oblidar-me del més important, des d'aleshores tot ha canviat. Em refereixo al bon moment en què vaig deixar de ser un ésser per passar a no ser més que cap altre ésser.