El rellotge marcava les dues de la matinada. El pintor seguia retratant a la model. Una dona grassa amb gest trist, cabells bruts, orelles grosses, nas girat i ulls guerxos. Quan acabava el quadre li ensenyava i li preguntava què li semblava. Ella, un cop i un altre, deia que no se sentia reflectida, argumentant tant com podia que no era així.
El primer cop la va dibuixar com si fos una foto, procurant no afegir ni una pinzellada de la seva creativitat; però clar, la llum és molt important; així que va haver de donar-li més color per no crear una aurèola tan dantesca. Després va haver de rectificar les dimensions, reclamant-li que fes una interpretació que s'aproximés més a la veritat, fent-la a ella més prima. Més tard, la model es va fixar amb el gest caigut de la seva boca i va exigir un canvi immediat. Ella tenia una boca trista i ensopida, però li va requerir al pintor que la fes somrient -això sí, mentre li deia no va mostrar ni un bri d'alegria-. Un cop fets aquests canvis, la dona va fixar-se amb les voluminoses orelles que adornaven un llefiscós cabell i, després de fer un crit d'esglai, va tirar-li la paleta de colors al terra. "Però què fas? Animal! Mira aquestes orelles! Si semblen les d'un burro!".
El pintor, que de paciència en tenia una estona, va remirar-se la dona, es va apartar un parell de metres, va col·locar els dits índex i polze de cada mà formant un cercle amb cada una i, sense dir res, va observar amb atenció els aparells auditius majestuosos de la senyora. Va assentir amb el cap i es va apropar al quadre per fer una lleugera rectificació al lòbul dret.
Naturalment ella no hi va estar d'acord, li va fer canviar les orelles, redreçar el nas torçat i fixar els ulls en el mateix sentit. Aleshores, quan ja deurien ser les sis de la matinada, ella va mirar-se el quadre i va somriure. Per fi es va veure com era.
4 comentaris:
Ostres!!!!! Crec que a tots ens passa que molts cops no ens reconaixem. Sería fantàstic que les fotografies reflexesin "la nostre realitat". Però eclrar.....tampoc cal arribar aquets extrems, hem de ser realistes amb nosaltres mateixos.
"Nada es verdad o es mentira. Todo es segun el color del cristal con que se mira"
Hahahaha. És difícil acceptar-nos com som. De vegades som més feliços passant-nso pel filtre deformant de la imaginació.
O no?
Molt bé, m'agrada molt.
I a veure si avui puc publicar el comentari, que ahir aquest odiós ordinador no em deixar.
@Gemma: preferiries veure la "teva realitat"? A mi m'encantaria veure les fotografies de la gent que m'envolta.... veure com realment em veuen...
@Anna: El filtre ho és tot... el passem sobre totes les coses... crec, personalment, q no existeixen els judicis imparcials... La veritat no existeix, només la podem imaginar.
Això és el que li deuria passar als pintors dels borbons, entre d'altres.
Publica un comentari a l'entrada