La Cristina i la Teresa estan esmorzant a un bar del seu barri. Són veïnes i es coneixen des de fa temps. Tot sovint queden i s'expliquen la seva vida mentre omplen la panxa lleugerament, amb un croissant o un donut; fins i tot, alguns dies un entrepà petit, però poca cosa més. Això sí, per beure les dues demanen sempre un tallat amb llet calenta descremada i una sacarina.
Avui la Cristina li explica a la seva amiga que no està molt contenta amb el seu marit, li diu que fa dies que no fan l'amor i que se sent abandonada. Mentre ho explica, mira fixament la Teresa i pensa. I els seus pensaments s'encaminen a saber si ella està escoltant el que li diu o si, contràriament, el que fa és mirar-li els ulls i despullar els seus pensaments. Només d'imaginar-se aquesta última opció, comença a suar, deixa la tassa que tenia a les mans -i que ja tremolava- i abaixa el cap. Després torna a mirar-la als ulls i torna a veure en la seva mirada una inspecció profunda. Creu que la Teresa, en mirar-la, està descobrint els seus secrets, veu probable que a hores d'ara ja sàpiga què ha de fer per no sentir-se sola, i acaba admetent la possibilitat de què la seva amiga s'hagi posat calenta imaginant-se-la jugant sola per les nits. Per això veu normal que ella es mossegui el llavi inferior mentre l'escolta.
El que no sap és que la Teresa, que mira fixament els ulls de la Cristina, no s'està inventant cap història semblant, sinó que li té la mirada clavada perquè té el cap a una altra banda, recordant les vacances que va passar aquest estiu lluny del seu marit.
5 comentaris:
crec que avui has fet un relat-retrat d emoltes dones d'aquesta societat, iaxò sí, saps amb el què m'he quedat? que prenen un donut o un croissant i demanen sacarina pel café! jaajajajajajajja
Bé, deixant de banda la incongruència que fem moltes vegades, mengem i deprès el cafè amb sacarina, crec que avui has deixat en avidència molta gent que sembla escoltar,els amics, a la clase.... i en realitat està pensant en una altre cosa. Massa habitual :(
Precisament, el llibre d'en Màrius Serra que vaig presentar l'altre dia reprodueix una situació similar. Dos personatges en una situació x. Un d'ells interpreta amb els propis paràmetres allò que s'imagina que l'altre està pensant i sentint. Quan li comenta, l'altre ho nega totalment. Al lector li'n queda el dubte, però en realitat no hi ha cap fonament racional per pressuposar que pensi en allò.
Això deu passar milers de vegades i de segur que molts cops no en som conscients. Cadascú veu la realitat a partir d'ell mateix i d'allò que més l'interessa o l'afecta.
Per això tots interpretem el que llegim o el que veiem amb diversitat. Per exemple, el tema de la sacarina i tot plegat que comenten la Juju i la Gemma, per a mi no passa de ser una caracterització costumista per situar els personatges. I veig que ambdues en parlen i per a mi només és un marc. Curiós.
@Judith: forma part del relat el que esmentes, és com un mirall del que realment els està passant...
@Gemma: veritats/realitats que no existeixen, no? doncs sí, habitual. Segons la meva teoria és tan habitual que no hi ha ningú que no ho faci.
@Anna: Ostres, doncs com encara no l'he llegit... no ho sabia pas.
"Per això tots interpretem el que llegim o el que veiem amb diversitat": Touché. D'això va aquest bloc.
Home, lleuger, lleuger...
Costa saber escoltar als altres.
Publica un comentari a l'entrada