De màquines

Són les deu del matí i en Joan tecleja amb una calma extraordinària les paraules "Bon dia, senyor Director". Descansa uns instants mirant per la finestra que li queda al costat esquerra de la taula. Una dona, d'uns seixanta anys, espolsa els llençols de casa seva i en Joan, com és d'esperar, no perd detall dels seus moviments. Un cop la veïna acaba, en Joan retorna la seva mirada directe a l'ordinador per rellegir la frase introductòria. No li agrada com queda, creu que l'expressió "Bon dia"  no és adient per a una carta d'aquesta formalitat, així que l'esborra i reescriu, sense pressa, "Apreciat senyor Director". 

Aleshores s'aixeca i s'encamina a la màquina de cafè, on hi ha una companya de feina, la Maria. No es diuen res, ni es miren, simplement esperen que la infusió caigui al got que la dona ha col·locat, amb cura, sota el sortidor. El soroll que fa la constructora de begudes trenca el silenci imposat pels dos treballadors, que no es preocupen en crear converses supèrflues i poc interessants.  Podrien parlar del temps, però fa sol des de fa dies, no tenen calor, i no sembla que hagi de canviar res; així que comentar alguna cosa tan estàtica els sembla inútil. Podrien parlar de la feina, però precisament estan allà tots dos per evadir-se durant una estona de les seves responsabilitats. Fins i tot podrien parlar de les seves famílies; però no tenen cap tipus d'amistat, i els dos són molt reservats, tot i que fa més de quinze anys que es coneixen.

Acaba l'enrenou cafeter i la companya agafa el vas i marxa passadís enllà, sense acomiadar-se. En Joan pren un got i es disposa a col·locar-lo al seu lloc, però es distreu mirant com les natges de la Maria es mouen d'un costat a l'altre, i el posa a la paperera.