De clics

Clic, clic, clic. L'home dels diners es talla les ungles. Crec, crec, crec. El nen del pou sec rossega el pa.

Cada un d'ells dos viu al seu món. Viuen lluny l'un de l'altre, però estan més a prop del que es pensen -si ho pensessin, clar; ja que segurament cap dels dos pensi en aquestes coses-. L'Esteve, l'home verd, només té al cap un seguit d'idees profanes: guanyar monedes i bitllets, fer-se ric, i ser poderós. L'Abel, el nen marró, no hi veu més enllà del que atansa el seu braç. Va néixer amb problemes visuals aguts, els seus pares no van tenir diners per pagar-li una operació i, al cap de poc, el van abandonar. 

Ara, a l'edat de cinc anys, el petit és dels més espavilats del barri. No hi ha dia que es quedi sense menjar. L'home del quiosc li dóna, cada matí, un croissant de xocolata; a canvi, ell està a les sis de la matinada esperant que arribi la furgoneta amb els diaris. Els xinesos que regenten el bar "O Douro" li donen un plat combinat al migdia, com a pagament pels serveis oferts al local -es queda a la porta i l'obre quan sent que ve algú, acompanyant el moviment amb un agradable: Benvingut al Bar "O Douro"-.

Demà, a l'edat de vuitanta anys, el vell serà dels més rics de la ciutat. Està tant obsessionat en guanyar diners, però, que s'oblidarà de respirar. Serà justament a tres quarts de vuit. Mentre compti el bitllet número cinc-cents. L'olorarà i s'excitarà. Se'l deixarà al nas i inspirarà fort, tan fort que no tindrà forces per tornar a expirar.