De cireres

De cireres, no n'hi ha a l'arbre. Per això el cirerer no fa mai cireres; perquè sap que a l'arbre no n'hi haurà. Però en Manel cada dia s'acosta al camp, per veure si n'ha sortit alguna. S'atura davant del majestuós arbre i contempla el seu formós tronc. Li agrada acariciar-lo i notar el seu tacte, tan característic. Li parla i li pregunta per què no fa cireres. I creu que ell l'escolta, perquè les fulles es mouen després de les seves preguntes. Un fet que l'anima a tenir converses molt apassionades, llargues i intenses. En Manel interpreta cada moviment i en sap extreure algunes respostes, però no totes. Li encantaria conèixer millor el cirerer i poder saber què diu cada cop. Si més no, ja sap algunes coses, percep si està trist, o si està content. Tot i que l'alegria no el visita gairebé mai; sempre es mostra angoixat i preocupat. Segons en Manel això esdevé perquè no fa cireres. Realment creu que està estressat.

Avui, en Manel ha portat un llibre, li llegirà poesia, ho farà a poc a poc, sense presses. Mirant de trobar el to de veu adequat per no posar-lo nerviós. A composat un parell de poemes bucòlics, creu que el tema el revifarà. Però quan acaba de llegir-los les fulles no es mouen i en Manel, sorprès, ho interpreta com una reacció adversa, creu que l'ignora, pensa que el rebutja. I marxa.