De baguets

En Josep és pare de família, té dos nens de dos i quatre anys i està casat amb la Maria. Cada dia s'aixeca a les set del matí per anar a buscar el pa, mentre la seva dona lleva els nens i els dóna l'esmorzar. En Josep surt de casa puntual, creua el carrer i es dirigeix fins el forn més proper de casa seva. Allà l'atén la Fina, una dona de cinquanta anys que tracta els clients com si fossin els seus fills, tot sovint usant diminutius i entonant una cantarella de perdonavides.

Un matí més arriba al forn i es posa a la cua, no ha d'esperar massa, només cinc persones, la majoria estan adormides i sense ganes de xerrar. Quan li toca el torn demana una barra de quart i la Fina li dóna una baguet, una baguet dura com un bat de beisbol, amb la punta mossegada i amb verdet en alguna de les parts. Ell paga i torna cap a casa. Amb la seva dona preparen els entrepans i marxen a treballar. Un dia més, tot igual.

Al dia següent, el mateix. I a l'altre, també. Així sempre, fins que un dia, de camí, veu com un veí, en Jofre, entra a una immobiliària i demana una barra de quart. Un dels venedors de pisos li diu que d'això no en tenen i ell surt, passa per davant d'en Josep i entra a la botiga del costat, on venen llibres. Allí pregunta el mateix i obté una resposta semblant, però no la mateixa.  En sortir de la botiga en Josep se'n riu d'ell i li diu que per trobar pa ha d'anar a la fleca, no als altres llocs. I el veí li diu que a ell no li agrada el pa podrit i florit, i que  per això busca alternatives.

En Josep riu i el pren per boig. Continua el seu camí a la fleca i, un cop té la seva baguet podrida i florida, marxa cap a casa tot content.