"Què burra que és, per Déu", exclama amb veu baixa l'Artur després de sentir el comentari estúpid de la seva companya de feina. Es coneixen de fa molt temps, concretament quinze anys. Ella és més jove que ell, té els cabells llargs, llisos, i de color daurat -si algú tingués desig de menjar patates fregides segur que es tiraria al seu cap-. Ell és calb, completament calb -així que no perdrem el temps parlant del color de cabells que tenia quan el seu cap no semblava una bola de billar-.
L'Artur no cuida la seva figura, és gordet; però molt treballador. La Isolda va cada tarda al gimnàs, és esvelta i els seus dos grans pits adornen un perfil amb poca corba. Quan es posen l'un al costat fan riure -encara que, siguem sincers, l'Artur solet també fa riure, el seu físic és propi d'una vinyeta de còmic-. Els altres companys de feina no fan cas als murmuris d'ell, ni als comentaris d'ella -podríem descriure com són cada un dels cinquanta treballadors d'aquella oficina, però perdríem el temps i això no m'ho perdonaríeu-.
El so del teclat segueix creant una banda sonora només interrompuda pel telèfon, tots teclegen com obsessos, com si els hi anés la vida en cada una de les lletres que piquessin.
Aleshores, altre cop ella fa un dels seus comentaris, i riu. I l'Artur altre cop diu "Què burra que és, per Déu", mentre recorda quan anys enrere eren parella i ella li feia l'amor amb passió.
2 comentaris:
Ja m'estranyaba. A l'Artur la diferència que hi ha entre ells dos, (un deixat, l'altre no) no el deixa viure. Ella té l'aparença del trionf ell, no. Segur que va ser ells qui deixar la relació, i ara sols li queda "creures" que és tonta per no patir tant i fer callar el inconcient.
Sempre m'he cregut incapaç de treballar amb la meva parella, però encara veig més complicat treballar amb l'ex-parella! Del relat d'avui, saps el què m'ha agradat més? que comparis els cabell de l'Isolda amb unes patates fregides (la meva visió és llardosa i llefiscosa, precisament no penso en una dona atractiva...)
Publica un comentari a l'entrada