dimarts, 31 d’octubre del 2017

Relat d’orient

Sigues el meu cor, quan l’estrella cau del cel. La mar recollirà la pols. Sé que tot allò que es veurà mai no serà meu. Sóc un criminal, un presoner, un atracador obsessionat amb la teva mirada.
Just una altra paraula, just una més, i les estrelles es posaran geloses. La memòria és llarga i l’univers infinit. Qui sap? Potser allà on els rius i els elefants parlen sols, algú ha parlat dins teu. Si te l’escoltes ja saps què passarà; si no ho fas, allà seguirà.
Diuen que les reixes serveixen per apartar els criminals, però a vegades només provoquen que s’instal·lin dins teu fins l’eternitat.
Unes cadenes, si us plau. Una bola de ferro ben gran i un vestit a ratlles per mi. Ho demano avui i demà. Esperant la veu interior que escoltaràs, seguiré aquí, davant la brisa del mar que ve d’orient.
Si et banyes amb aigua purificada, aquella que neteja les mans i el cor, recorda demanar un desig que et porti cent anys endavant. Cent o dos cents, o un miler. Veuràs si el cor segueix igual, bategant entre ossos morts i buits, o si haurà estat robat a mitjanit. 
Núvols i persianes passatgeres per un sol que eix a l’interior. Qualsevol dia poden tornar les cançons si algú les vol escoltar.