divendres, 6 d’octubre del 2017

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.
A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.