Hi ha estrelles que moren de nit. S’apaguen i els nens ploren, perquè saben que no les veuran mai més. Els pares els renyen, ells no creuen en aquestes coses.
La lava atura el rellotge de la ciutat cremada. Si l’estrella no s’hagués apagat, qui sap, potser no hi hauria lava, potser no hi hauria ciutat cremada.
Altres notes sonaran en coixins solitaris. No totes les melodies han de ser nits de primavera. També hi ha temps per la fredor de l'hivern. Els miralls seran lirisme de subjecte, sense companyia, sense l’estat melangiós que acompanya qui vol no saber res de tu.
U és l’únic número amb el que un pot estar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada