dimecres, 9 d’agost de 2017

Relat de l'espera

El nen no deu tenir ni tres anys. Juga amb una ampolla d'aigua que la seva mare li ha donat. Durant uns segons juga al costat d'ella, després, cansat de fer sempre el mateix, dona voltes al voltant de les cadires on estan la mare i la tieta. Ambdues porten un vel, tot i que una d'elles el porta mal posat i se li poden veure una mica el tipus de cabells que amaga dins de la seva roba protectora. Com no estan assegudes just una al costat de l'altra, sinó que resten en files diferents, per parlar entre elles cal que una de les dues es mogui i inclini el cos. Com és una posició incòmode, es recolze el cap amb el braç. 
Un parell de vegades, la que està inclinada, s'ha girat del tot, mirant cap a mi. Hem coincidit en les mirades només dos cops, però potser ho ha fet més dues voltes. Per mi, ella no es guapa, però potser els seus cànons són diferents als meus. To i el poc atractiu que li trobo, m'agrada mirar-la, té una cara molt noble, sembla bona persona. 
Quan no la miro a ella, giro el cap a la dreta. Un grup de noies joves esperen a les seves cadires. Una d'elles és guapa, però no prou com perquè jo comenci a tenir fantasies amb ella. Les veig xerrar i riure i aleshores recordo una amiga. No sé per què però em ve al cap molt sovint el seu record. Penso què estarà fent, si serà feliç, si encara em recordarà, si haurà aconseguit superar totes aquelles coses que li causaven neguit.

I a poc a poc la vida a l'aeroport em transporta, com les orenetes s'enduen els nostres somnis mentre esperem que les agulles avancin.