diumenge, 13 d’agost de 2017

Relat de distàncies

Situats en el parc de Viferbrisne, una parella d'ocells estan ubicats cada un a la copa d'un arbre. Els arbres no estan lluny, potser només els separa una distància equivalent a mig món, però la frondositat que llueixen impedeix els ocells veure's amb fluïdesa.
Per la nit, la gespa és humida i les fulles contenen grans gotes que rellisquen fins caure al terra, on xoquen i es divideixen en gotetes més petites. 
Un dels ocells treu el cap entre les fulles i mira, com si busqués alguna cosa. Torna a amagar el cap. Però al cap d'una estona ho fa una altra vegada.
L'espai entremig és cada cop més gran.
L'absència de verb ofega el pit que no escolta l'ocell com somriu. Aleshores pensa que ballarà en d'altres jardins, més joves, més plens, com ha de ser; però l'espai entremig comprimirà els sagnants pulmons que desesperen. Desesperen per saber-ne més de l'ocell i del seu cant; per saber-ne més del camí que fa.
I mentre el desesper creix, les gotes continuen caient de les fulles, impactant contra el terra, explosionant i dividint-se en d'altres més petites.