diumenge, 20 d’agost de 2017

Relat de casualitats

Somnio tant que els somnis se’m trenquen. Aleshores el Buda es presenta i em dóna una rosa. El vent li treu unes fulles i em quedo només amb el calze.
Podries parlar, podries dir-me res, però no ho faràs, i seguiré escoltant el silenci de la brisa muda i dura. Sense estams no creixeran més roses, sense un roser florit no hi haurà jardí. A mesura que el temps passa, el jardí deu créixer a alguna altra casa. No tinc jardí, no tinc casa; hauria de mudar de somnis. Malgrat tot, em poso uns mitjons grocs i segueixo el voral cap a la platja. Qui sap si allà veuré el sol amagant-se darrere les onades.
La sorra se m’escapa entre els dits dels peus, no veig la meva rosa. Què estúpid! Només els somiatruites creuen en les casualitats. I ara, per creure en absurdes ocasions casuals, torno a estar amb la rosa sense pètals, amb el Buda sense temple, amb el cor sense brisa.