dilluns, 11 de febrer del 2013

Relat de sants

Clames a viva veu que, tard o d'hora, et faran santa, però mentrestant m'agradaria aprofitar aquest moment. Besar-te els llavis, acariciar-te l'esquena, mirar-te els ulls. Sentir els nervis córrer a flor de pell. Veure com et mossegues els llavis i et toques els cabells. Fruir de la sensació de tenir-te a prop, ara més que mai. I és que l'ésser que gosi fer-te santa no sabrà el pecat que concebrà. Com una criatura com tu, tan bella, tan roent, pot caure en la misèria de la santedat.
Mira com bufa el vent, tot s'ho endú. Les fulles dels arbres volen. Els cartells dels bars cauen. Les cadires més lleugeres es tomben. I entre tant de moviment la vida s'atura només perquè et tinc davant. 
Sense permís t'agafo la mà. Sense dret a fer-ho, em sento un soldat sota les bombes enemigues. Tinc por. Estic nerviós. En qualsevol moment la vida se m'acabarà i, a mi, ja t'ho ben asseguro, no em faran sant.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

De fet n'hi ha més del que sembla de Sants, que malgrat tot, quedaran esborrats de la història .

Judith ha dit...

Qui no ha dit mai aquesta expressió???