Si mai em trobés cara a cara amb la mort, no la besaria als llavis. Estic segur que ella aprofitaria aquest moment per clavar-me la fals i acabar amb els meus somnis.
Em beneficiaria de la seva distracció, quan quedés bocabadada per les meves paraules, i li besaria el coll, suaument, apartant-li un xic la caputxa i els cabells. No en tinc cap dubte, ella tancaria els ulls, respiraria profundament, es mossegaria els llavis i, aleshores, seria meva per sempre més...
Per molt que em fes ballar com un ninot tota la vida, són les meves paraules les que la tenen enganxada a mi. No hi ha llibre sense pàgines. No hi ha mort sense vida.
Qui creu amb els móns onírics ha de creure amb el despertar terrenal. Quin dels dos estadis és millor? No ho saps tu, estimat lector, ni jo, pobre escriptor; perquè ambdós creiem que la nostra és l'única realitat que ens ha donat Crist Redemptor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada