De plors

Sona el telèfon i, altre cop, penso en la teva veu plorant. El temps s'atura i, mentre no despenjo, et recordo somicant, demanant-me ajuda. Veig els teus llavis inflats i els teus ulls vidriosos desprenent aigua a raig. Tens les galtones vermelles i el nas vermell. Necessites mocar-te, però també necessites parlar. Tens un singlot profund, les frases s'entretallen. I jo t'escolto amb atenció, mentre les teves paraules afecten el meu cor. Les pulsacions es tornen més lentes, però més fortes. Noto com el cor colpeja amb força contra la caixa toràcica i, com a conseqüència, es forma un eco profund dins del meu cos. Tot passa mentre el temps desapareix, tot succeïx sense que, en realitat, ocorri res. I això és així perquè la meva ment va més de pressa que la teva acció. I et veig sense tenir-te davant. I t'escolto sense que encara parlis. I m'avanço als esdeveniments. Els creo. Els imagino. Però, després, com qui surt d'un bucle impulsat per la inèrcia cíclica, et sento altre cop, sense plorar. I ja no m'expliques les teves desgràcies, sinó que em parles de banalitats quotidianes. I respiro profundament, penso que res del que he imaginat ha passat. Però encara noto el meu cor prement fort contra les costelles i, aleshores, m'adono que sí, que ha passat, però no en aquest món.