Dimarts, tot continua igual. Tot és diferent. És graciós veure com els personatges es desesperen quan fan el mateix cada dia, sense adonar-se que, cada cop, fan una cosa distinta. La seva rutina es basa en la meva imaginació. I la meva ment mai es repeteix. Però ells s'avorreixen, badallen, tornen a repetir les frases pessimistes que sempre els envolten.
Jo m'esforço, creo! I ells reaccionen amb unes vides tristes, grises, sense cap tipus de devoció per res. Tota la meva força és un no-res; tot queda diluït per la seva culpa. Ells s'entossudeixen en desesperar-me. Volen fer-me creure que avui, dimarts, tot és igual que ahir, dilluns. Però no, jo no ho accepto, teclejo amb força, faig una pausa, tanco els ulls i els veig en el meu món imaginari. S'ho estan passant bé, fan l'amor, són caçadors furtius en busca de cors. Torno a obrir els ulls i edifico paràgrafs, amb frases cèlebres i un enginy majestuós. Relaxo els músculs i torno a llegir el que he escrit. Però a mesura que llegeixo els veig davant meu, tediosos. Demanant alguna cosa més original.
4 comentaris:
L'exercici metaliterari d'avui és total. Ja saps que m'agraden molt.
Endavant, a veure si s'animen una mica aquests personatges. És clar que corren uns temps molt poc alegres.
A veure què passarà demà! Encara que volguem canviar coses no sempre és fàcil.
Espero que demà els teus personatges estiguin més contens i amb ganes de fer coses.
@Anna: sí, l¡alegria és tan personal... i ens oblidem d'això sempre....
@Llàbiro: Però cal intentar-ho o no? aquesta és la pregunta...
@Gemma: ja veurem, o no...
Publica un comentari a l'entrada