dimecres, 30 de novembre del 2011

D'afins


Una mà a la C i l'altra amb una A. Les paraules s'entrelliguen i no hi ha qui entengui res del missatge. Però ell prova d'escriure'l, ràpid, amb gran delit. Usa una cal·ligrafia pura i detallada. Deixa anar cada cua de totes les lletres amb una precisió extraordinària. I a mesura que escriu el seu discurs, en rep un altre. Es creuen ambdós locucions. Una vegada i una altra. Parlaments nus. Paraules sense vestits. Calor d'hivern agafada d'imprevist. Lluny com estan, no poden tocar-se. Però a mesura que formen el text, al llarg de les seves impròpies paraules, la Cort esdevé un lloc corromput. Ell té la seva mà amagada. No la vol ensenyar. Ella també, dins de la seva robeta esdevé calenta. I com dos meuques que necessiten diners es llencen com bojos al moviment frenètic dels amants solitaris. I creuen que no es fan mal. I desitgen fer-se bé. No saben què es fan. Perdona'ls, tu que estàs allà dalt. Però no cerquen perdó, només excitació. Es mouen amb el delit de qualsevol jove imprudent, que no sap què fa ni per què. I en acabat, la vergonya, el desencís. Un adéu suau. Qui sap si fins mai més.

3 comentaris:

Judith ha dit...

Molts cops fas que els personatges cobrin vida propia, però avui t'has superat, els textos tenen vida!!!!

Yves ha dit...

@Jud: la vida és excitant...

Coses de Llàbiro ha dit...

Sempre han de patir els teus personatges? Reclamo un text on tots siguin feliços!