Relat de l'alarma

No és l'alarma, 

És el crit d'una noia.

Desesperat,

Entre sanglots,

Esgotat de dolor

I d'ensurt.

Vestit pujat

I mans al cap.

Vergonya infinita

Canviada de bàndol.

Qui l'hauria de tenir, corre;

Qui no n'hauria de sentir, plora.

Relat del quotidià

Sona el despertador, en Joan es lleva i mira el mòbil. El seu nebot li ha enviat un missatge. Han detingut el Marc. Sabatilles i obrir persianes; el sol enlluerna els seus ulls. On és ara? On sou? Camí del lavabo, sent la vida del parc. Ell encara és a comissaria, jo he vingut a casa a curar-me les ferides. Els nens més matiners boten la pilota i proven d’encistellar. Què t’han fet? Estàs bé? L’aigua de la dutxa surt freda, es mira al mirall mentre deixa que s’escalfi. Sí, quan ens vam separar, ens van acorralar. No estàvem fent res, t’ho juro.

El reflex del mirall mostra totes les arrugues. Et crec, et crec. El que vaig veure ahir no ho havia vist mai. Han passat els anys, les entrades no enganyen. Eren sis, ens van tirar a terra i ens van encanonar mentre ens obrien el cap amb les porres. Es renta el cos  i aprofita per afaitar-se sota l’escalf de l’ambient humit. T’han ferit el cap? Pinta i assecador. Mirall entelat. Dents netes. A mi amb porra, he estat de sort. Un company de classe ha perdut un ull. Dues bambes negres, uns texans, samarreta i una bossa plena de provisions i indumentària. Es pensen que ens fan por, però ara el que tenim és ràbia i dolor. La tarda serà el pas a la nit.

Relat dels dolors

Procuro que no sigui diumenge.

Dissabte em destrossa el colon.

Divendres comença la tempesta.

Sotmès a la tortura del pensament etern, 

procuro no veure’t

mentre beus de cantonada en cantonada.

Procuro no sentir-te en rialles

robades que no són meves.

Procuro no notar la teva alegria

allunyada de les meves pessigolles.

Els minuts demanen hores,

però són tan llargs els moviments,

quan els pensaments m’esborren

el gust dels teus llavis…

Provaré de sortir de l’atmosfera

amb un coet especial,

que em dugui al futur

aquell, el que em regales

a les orelles gastades de tan escoltar

promeses debades.

Viatjaré per sentir que ja no sento,

ni aquell forat a l’estómac,

ni el picor al canell entre

pèls que moren cada dia.

Et veuré, doncs, sortint

de casa mentre els llibres em roben el temps;

et veuré, doncs, entrant 

a casa mentre em prenc el cafè de matinada.

Em preguntaré, doncs, per què?

A cada pregunta

una neurona va més ràpid que l’altra.

I tornaran els dolors i els vòmits,

agenollat sobre el parquet gastat

d’haver cregut tant 

en el canibalisme enyorat.

Relat de l'el·lipsi

Ni que fos un instant

que no existeix.

Ni que fos un instant

que és real.

Un moment únic, eteri,

volàtil com les llàgrimes

ancorades en records

esborrats de tot allò

que a vegades duu pronoms,

però sempre porta un verb rere l’altre:

riure, escapar-se;

plorar, trobar-se;

parlar, besar-se;

callar, barallar-se…

Fugir entre camins de difícil accés

per canvis substancials

de paraules mortes.

Demanaran ser vives, usades,

prendre partit en oracions complicades

en les que el subjecte siguis tu,

sigui jo, siguem nosaltres,

tant dins d’una el·lipsi

com en situacions embrollades.

Tornaran els segons a l'arena...

Relat de primavera

Primavera de calor amb color
de fulla que cau;
s'espantaran els ocells de matinada
pels crits de dolor.

El rellotge es trenca quan truca
l'hora marcada de les hores mortes
sota els pins que disparen a la nuca.

Per a cada pregunta una resposta,
per a cada resposta un gest.
Del gest en surt un plor
que emana sentiments perduts
en dies no viscuts, somiats
en terres llunyanes
que ens van ser robades
per una realitat d’un impacte funest.

Absorta, no morta, però quasi
de veure com baixa l’ànim
flotant entre núvols
i dissipant-se cap a l’estadi
a cavall del cel i la terra.