Relat de tenyits

La ciutat de groc tenyeix els carrers, com el poble de vermell pinta els camps.

Daurat i roig no són colors aleatoris. Com tampoc ho deuen ser els sentiments que susciten. Els habitants d'un i d'altre lloc se senten agermants per la distància que, altra vegada, els separa.

El pagès llaura la terra sota el sol infernal. Cauen les gotes de suor entre els cabells que s'escapen per sota del barret de palla.

L'obrer emmotlla l'asfalt entre esternuts tempestuosos. Per la seva pell cremada davalla l'esforç en plena calor.

Llagrimals secs i cors dèbils. L'amor és tan fort a la primavera que cap dels dos éssers humans pot sentir-se com un animal. L'ós surt de la cova, el tigre rugeix. L'home sent l'escalfor d'una època preparada per l'amor, però que ara per ara es mostra a l'expectativa dels moviments astrals.

Cauran els homes sobre la terra, sigui roja o daurada, plena d'adob o de quitrà. Cauran els homes per desaparèixer tan aquí com a la vida somniada.

Relat de celebracions

Quan passes el tercer revolt, deixes de veure, allà a l'horitzó llunyà, aquells vaixells que no porten cap vida ni cap esperança, només carreguen el material preuat de l'home del capital, que els duu d'un costat a l'altre. Allà, assegut darrere la tanca, camuflat amb la caputxa urbana que tant vanaglorien els joves d'avui en dia, s'amaga ell, tal i com s'amaguen les seves esperances.

Ja fa dies que no queda amb la seva colla. Fa mesos, un parell de mesos, allà on ells es reunien per poder celebrar les trobades que realitzaven sense pensar en el demà, sense pensar en el després, un d'ells els va deixar, ho va fer sota l'atenta mirada dels seus amics, ho va fer invocant-los en l'eterna joventut. Més tard, només han quedat llàgrimes i plors, ara tots el  recorden en una trobada especial i molt sentida. Ho fan tots menys ell, que segueix immers en la seva foscor allunyada del poble on van créixer, a mig camí entre revolt i revolt.

Relat de consciències

Em sento privilegiat d'haver-te vist fora del cavall de Troia. Aquella nit, quan la lluna encara no era plena i tu no feies petons, et recordo viatjant entre els murs de la consciència. Com si estiguéssim en un teatre burlesc, experimentaves amb la raó i el seny. Abandonaves la civilització i feies fora l'autoritat que sempre ens castiga quan traspassem les normes de la societat.

Et recordo amb les mans plenes de formatge, brutes com mai les havies tingut; te les duies a la boca per assaborir-ne el gust làctic maternal. Ho feies amb tanta mala sort que t'embrutaves encara més els llavis i la cara. Els teus ulls dequeien i no tenies força per poder-los obrir i veure què passava. A poc a poc, segons recordo, la teva cara s'anava xuclant. Com si algú pogués extreure tota la vida que amaguen les teves pells facials. Et quedaves sense la brillantor dels vius i, per moments, semblaves morta. En part ho eres, perquè no vivies com tenim entesa la vida. Navegaves per altres mons, sense tenir control sobre les teves accions. Ni tan sols et calia beure vi, ni tan sols havies de forçar el pas al descontrol. Ja feia estona que no eres tu, sinó que eres l'origen de tu. T'havies netejat de tot allò que, durant anys i anys d'aprenentatge, havia aconseguit modular el teu aspecte, el teu gust, el teu parlar, el teu viure.

Cap viatge és gratis, però tots els que es fan permeten veure més enllà de la punta del nas.

Relat de sostres

Tancat a una habitació sense sostre; l'escriptor que no escriu decideix escriure una carta que no encarta... No fuma, no beu, tan sols prem el teclat una i altra vegada...

"Senyor Sostres;

he llegit el seu article de la bibliotecària i estic molt content. Ha situat un tema secundari a la primera línia dels informatius. Això sí, haig de dir-li que, com de costum, torna a barrejar conceptes com el de llibertat i el de llibertinatge. 

Però anem a pams. Primer de tot m'agradaria felicitar-lo. El fet que vostè entrés en un espai d'ús públic és extraordinari. Al contrari del que pensa molta gent, crec que les zones gestionades per l'administració han de ser per a tothom, no només pels que no es poden permetre un ús d'instal·lacions privades, majestuoses i excelses. Cal que desdogmatitzem aquesta separació de classes! Clar que sí! M'alegro que baixés del seu cavall imperial per veure com es veuen les coses a ras de terra. Una altra cosa és que ho hagi fet amb la seva armadura tot poderosa, que els altres no tenim, i de la que vostè fa gala tot sovint. 

Després, no voldria defensar un gremi pel que jo tinc molt respecte i que, desgraciadament, molts cops he hagut d'atacar per falta de professionalitat. Però és indiscutible que, per un cop que una bibliotecària intenta vetllar per l’interès comú de la biblioteca, criticar-la és no saber de què va la missa la meitat.

Vostè té tot el dret del món a usar la zona infantil de la biblioteca, però cal que recordi que és una biblioteca; no una ludoteca. Per tant, cal mantenir unes normes que permetin un ús digne per part de tothom, no només de la seva estimada filla. En aquest sentit, deixi'm explicar-li que tot sovint el meu fill em demana anar a la biblioteca a llegir. A mi m'encanta. Hi anem i llegim. Ens passem molta estona llegint. Tenim accés a una gran quantitat de llibres, l'espai és adequat i només de tant en quant ens costa continuar amb tranquil·litat, això passa quan algun nen o nena es pensa que allò és una ludoteca, no pas una biblioteca. Val a dir que normalment els bibliotecaris tendeixen a deixar fer. "Són nens", deuen pensar. Com bé va pensar vostè. Però perdoni que li digui, el meu fill també és un nen i també té dret a no sentir-se molestat mentre llegeix. La qüestió és fàcil, faci el que vulgui, però no molesti. I al sortir de la biblioteca, si pot, exerciti una activitat que tot sovint realitzem nosaltres: Cridi! Cridi com un boig! La gent del carrer potser se'l mira de forma estranya, però és només perquè vivim en un món de bojos. Al carrer es pot cridar, a la biblioteca no. 

P.S: Sobre els preservatius; sigui sincer, això no és el que li va fer mal. El que li va molestar va ser que cridessin l'atenció de la seva filla. perquè es creu que ella és perfecte, igual que es creu que vostè ho és. I tenen dret a ser-ho! No usin preservatius! Ja sabem que no els hi cal! Però no privin que els imperfectes, els que no hagin rebut la santa educació de la castedat, els usin. Si la seva educació és tan bona no cal que s'indigni. Ensenyi a la seva filla a ser verge fins al matrimoni i problema resolt. Nosaltres, els que no cavalquem amb un cavall imperial, seguirem apostant per una educació que informi, que sigui tolerant i respectuosa, tant amb les seves creences com amb les nostres". 

En acabar la carta, l'escriptor que no escriu esborra l'inesborrable.

Relat de pors

Té tanta por de morir, que no viu. Sembla que s'hagi declarat en vaga. No ha tret ni pancartes ni pamflets, però realitza totes les accions que es poden executar quan un està en contra de la vida o de la mort, tant és una cosa com l'altra. La negació d'ambdues circumstàncies penalitza la sensació fervent dels cossos fruint.

Desgastat fins a l'infinit. Aboleix els càrrecs vitals, com gaudir o patir. El cor se li fa petit, s'amaga dins d'un escut de cuir relligat i recosit. Impossible de penetrar, dins seu hi viu una eterna llàgrima de dol. No vol morir. No vol acabar amb tot. Però la negació absoluta el porta pel camí del tediós assossec.

Trencar, robar, mentir. Verbs que han desaparegut de la seva llengua. Els sons surten sense esperances, sense fe. Ho fan per pura rutina. Ho fan amb basarda. Por de ser autodestructius, de causar el propi mal, de provocar un desencadenament dels fets que acabi amb tempesta.

Li costa sortir del seu niu. En el fons, sempre hi és; allà, tancat. Ni que en surti, resta reclòs dins de la cova del temor; on compta lentament les hores que se li escapen de les mans.