De cel

Ep, petit camell de llavis torçats. Aquesta nit no m'has volgut atendre. Ep, petit camell de nas trencat. Aquest matí no m'has volgut rebre.

Vinc sempre que ho necessito, camino des de l'altre costat de la ciutat, passant per carreteres humides i solitàries; esquivant lladragots de mala fortuna, però el camí sempre val la pena. Els teus regals són or per a mi, i per molt que pagui sempre surto content. Ets el meu Déu terrenal, el meu profeta amagat.

La nit m'ha enxampat creuant l'autopista, només veia llums blanques que onejaven ensordidors clàxons de la mort. He aconseguit arribar a la nostra cita, com sempre, mig atordit i desorientat. La teva porta estava tancada. La teva veu sonora era sorda. La teva mirada mortal era absent. He trucat més de mitja hora, o més de mig minut, no ho sé. Tot passa tan lent quan esperes els arcàngels carregats de neu.

He destrossat la porta i no t'he trobat. T'he buscat dins de la dutxa, dins dels armaris; fins i tot he aixecat les rajoles del teu menjador. Estava segur que t'amagaves de mi. Quan ja no em quedaven forces per destrossar res més m'he adormit sobre la meva saliva.

No ha estat fins que la llum ha trencat el plaer dels meus ulls que t'he vist allà, damunt meu, agafant-me el braç i injectant-me l'últim adéu celestial.

De múltiples

Tres i tres i tres… Sempre tres. Però són molt més que tres, són sis; o cinquanta-quatre; vés a saber. No sé si és la maria, no sé si són les pastilles, però ara tot el seu món és de colors. Sis colors, sis enigmes. En Zoe viu aïllat en un món propi de colors alterns. No necessita ni menjar ni beure; tan sols perviu amb el seu pensament; un i un altre cop combina colors i experiències. Però no se'n surt. I es desespera. I es posa trist. Sap que està conduint pel costat equivocat de la carretera, sap que els altres l'escridassen per alguna cosa, però ell segueix, continua provant. Plora i es posa trist. La seva persistència l'enfonsa, encara que, tot i que no ho sàpiga, s'està fent fort, intel·ligent, savi. Potser, qui sap, potser algun dia s'adonarà del que haurà fet i veurà més enllà d'un arc iris fals. I les nits arraconat a la paret de casa seva, ajagut i abatut, no seran més que un record encantador que li arrancarà un somriure. I tornarà a caminar pel costat bo del carrer. I ho farà de manera altiva. Mirarà els altres compadint-los, perquè ell serà un ser suprem. I això no ho dóna cap altra cosa que els colors amb els que juga. I en Zoe ara els veu com un mal de cap, però el riu portarà molt més que aigua, i si les barques no s'enfonsen, si es manté a bord, tindrà tres i tres i tres, sempre tres per a l'eternitat!

De rock

De petit l'Albert ja caminava com ho fan els grans. Fumava cigarretes de farigola i s'enfilava pels murs secrets de la ciutat. Ara ja és gran, és una estrella del rock i passeja la seva cançó per la ciutat que el va veure créixer. Cada matí saluda la seva amiga Mercè, la tarotista que mai es va tirar les seves pròpies cartes, tenia por del que poguessin dir; i és que el futur no escrit que tenia, el futur que mai va saber, és ara una caixa de cartró i una cadira trencada des d'on crida l'atenció dels guiris que, despistats, creuen que és un gitana de les de debò.

L'Albert segueix ronda amunt i es mira la Núria i l'Erica; no baixen dels seixanta anys cada una; quan ell era un nen, elles eren un parell de dones madures molt seductores, sempre reclutant clients a les seves cantonades; però ara són dos cors miserables que es regalen als iaios i als pervertits. No gosen discutir-se entre elles per cap client, com a molt en tenen un cada tres dies, i alguns d'ells només volen conversa. La Núria es pinta tota de rosa, un rosa xiclet que fa angúnia; i porta tota la vestimenta a conjunt, com si fos una truja feta dona, només li falta que li tirin glans. En canvi, l'Erica es vesteix com una senyora rica, va tota elegant amb colors sobris i abrics del bons. Són la nit i el dia a la vista dels estrangers, però són la mateixa moneda per a l'Albert, que les va tastar ja fa molt de temps, quan no gosava ni acostar-se a les amigues del barri.

I segueix i segueix, ronda amunt, veient tots els fantasmes que se li apareixen, i ell veu que porten cadenes; però no són com les de les pel·lícules, ni van lligades a una bola negra de grans dimensions. Són fantasmes de ciutat, com ell, com vosaltres.

De senyores

Ai mare, avui m'he trobat la senyora de cabell blanc, la veïna que viu dos pisos més amunt de nosaltres. És tan tendre, tan maca, tan senzilla.  No la coneixem, però quatre paraules amb ella i un ja se sent feliç, amb ganes de plorar. I sí, he plorat, després de parlar amb ella. Però no creguis que ho he fet mentre ella era davant; això mai, prou et vas encarregar tu d'ensenyar-me aquestes coses. I ara, ara estic a casa, pensant que ella també deu ser a la seva. I segurament qui plori ara sigui ella. I jo ja no ploro, només et recordo i t'escric aquesta carta que t'enviaré com sempre. La doblegaré quatre vegades, l'enrotllaré i la segellaré perquè no s'obri. Aleshores, encenedor en mà em fumaré les lletres que et dedico. I podria pensar que, un cop més, i ja en van uns quants, aquesta epístola no arribarà enlloc. Però no. No ho faré. Sinó que sortiré a la finestra a fumar tranquil·lament, esperant que la senyora dels cabells blancs també surti, i la pugui saludar.

De guàrdia

Setze anys té en Toni; un noi ros, molt alt i prim. Fins ara vivia amb sons pares a una casa de l'interior del país; però en arribar als setze va haver d'acudir al fort de dalt de la muntanya. El dia de la presentació del nous cadets, el rei en persona es va presentar per sorpresa per donar-los la benvinguda. Un per un els va saludar. Ells deien el seu nom i ell els deia, amb un posat molt cerimoniós, benvingut.

Ara ja fa unes tres setmanes d'aquest esdeveniment. I el rei no hi és. Tampoc hi són els seus companys de presentació. Només hi és ell. Sol. A dins de la torreta, fent la primera guàrdia. Durant les dues hores prèvies el cor se li ha fet gran i ha comentat, amb els companys, que aquella seria una gran nit; però després, a poc a poc, ha anat notant la foscor de la solitud. 

Cap tipus de llum, ni torxes, ni lluna, ni estrelles. El cel està cobert de núvols i el seu cor està cobert de pors. Cada soroll es converteix en un neguit; cada pensament fosc esdevé un monstre tenebrós, la bola es va fent cada cop més gran i en Toni maleeix el dia en què va conèixer el rei.