dilluns, 21 de desembre de 2020

Relat dels estranys


A través es veu, arran es nota.

Abaixo el cap, per no topar-me cara a cara amb ella. Du el meu fill, en un embaràs no desitjat. No soc el seu pare, ell ja va marxar; ni tan sols la conec; però me la sento meva, per haver-hi somiat. Aviat parirà, ja no la veuré més al tren de matí, agafant-se la panxa, protegint el bebè. Sort de la nit dels túnels, ens emparen de mirades furtives. La vaig desitjar fins prenyar-la i encara ara la vull tota nua. Amb el dit li acaricio la panxa i baixo fins l'engonal. S'asseu elegantment, però es posaria a quatre potes per cridar com un animal.

En aixecar-me topo amb el revisor; em mira amb un ressentiment tenaç. Algú ha rebut de valent abans que ell marxés de casa de matí. Els crits no se senten dins del vagó, però es poden tocar amb la punta de la llengua com pinto l’aire del seu alè. Va ser el meu germà abans que el pare ens abandonés per sortir corrents autopista amunt. Es necessitava mà d’obra barata. Calia treballar. No tinc germans, però ho podria ser. El meu pare no és el seu, ni tan sols sé on és; però del mateix color amb què es dibuixa el cel amb carbonet, els fills seran sempre cosins germans.

Evito que una dona vella toqui el botó. Rentis, si us plau. O ella o jo. Algú no es dutxa de fa temps. Porto desodorant a la motxilla, el trec i disparo. No són les meves aixelles les que reben de valent. És el seu cos pudent. Una empenta i la tiro avall. A vegades un petit gest mou tones.

És prou seriós el tema com per acabar a les vies del tren. No tinc cordes amb les quals lligar-me, però un parell de mitjons em serviran. Els mateixos que utilitzava ella per unir els meus canells i deixar-me immobilitzat. No tinc la mateixa sensació que aleshores. La seva llengua, suau, cruel, lliscant per la meva pell. L’olor a cremat de les vies, suau, cruel, amb el tren lliscant per dir-me adeu.




Cap comentari: