dimecres, 16 de desembre de 2020

Relat de direccions

Viatjava sempre en direcció contrària.

Al tren, veia passar el paisatge dient-li adéu.

Tota aquella gent que em mirava

dempeus, sense rostre,

eren la meva ànima esmicolada.


Turbant al cap davant de gorra mal posada,

l'home ronca amb els pantalons esparracats.

Serà la sintonia pròpia la que no em deixa viure dins dels altres?


Lleva't el jersei a poc a poc; no tinc pressa

veient com el teu cos és teu

davant les mirades de tots els que et desitgen amb fermesa.


Les claus són al contacte, gira-les;

comença a moure't o rebràs de valent.

Les hòsties les dona el mossèn

fins que el puto crida dona-me-les.


Has vist el sol marxar a mitja tarda:

has notat l'aire entrant de cop

per acariciar la suor impregnada

entre els pèls que t'he tret

un a un, mancat de basarda.


Hem dormit junts on no dormen ni els ocells:

Hem plorat les llàgrimes caduques 

per mentir-nos tots els mesos

que falten a cada any.


No hi haurà estrelles més enllà

del forat negre -que és la vida-.

Cap comentari: