Viatjava sempre en direcció contrària.
Al tren, veia passar el paisatge dient-li adéu.
Tota aquella gent que em mirava
dempeus, sense rostre,
eren la meva ànima esmicolada.
Turbant al cap davant de gorra mal posada,
l'home ronca amb els pantalons esparracats.
Serà la sintonia pròpia la que no em deixa viure dins dels altres?
Lleva't el jersei a poc a poc; no tinc pressa
veient com el teu cos és teu
davant les mirades de tots els que et desitgen amb fermesa.
Les claus són al contacte, gira-les;
comença a moure't o rebràs de valent.
Les hòsties les dona el mossèn
fins que el puto crida dona-me-les.
Has vist el sol marxar a mitja tarda:
has notat l'aire entrant de cop
per acariciar la suor impregnada
entre els pèls que t'he tret
un a un, mancat de basarda.
Hem dormit junts on no dormen ni els ocells:
Hem plorat les llàgrimes caduques
per mentir-nos tots els mesos
que falten a cada any.
No hi haurà estrelles més enllà
del forat negre -que és la vida-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada